SE N’HA SORTIT

SLOW HOLLOWS – “BULLHEAD”

NOU REGISTRE

Ha trigat 10 anys en adonar-se que a vegades, val més estar sol que mal acompanyat.

No és que Austin Feinstein amb els seus companys de banda no estés bé, era que la cosa no fluïa per ningú. Com a Slow Hollows s’hi van posar el 2013 i abans no petés, van llançar tres àlbums, bastant diferents entre ells. El 2020 es van dissoldre oficialment després de treure Actors (2019) un disc amb sobre-producció a càrrec del raper Tyler, the Creator, que li va acabar de donar el toc mortal amb un estil dance innecessari.

Austin Feinstein, finalment ha tret el seu primer treball en solitari. Per títol li ha posat Bullhead i el llança amb el nom d’Slow Hollows Sí, el mateix. Es resisteix a renegar-hi. Parlant de l’àlbum Feinstein explica: ‘La meva avia els hi deia així (bullhead) a les persones cabudes, se’m va quedar gravat i m’identifico molt amb aquesta terminologia’. Hi trobem 9 cançons interpretades des d’un altre punt de mira, sobre el sentiment d’anhel i el conflicte emocional pel que va passar Feinstein, redescobrint els seus propis objectius.

Queden enrere les produccions electròniques i es submergeix en preciosistes arranjaments de corda, com els de Dreams Go, seqüències indie-folk, i en alguns casos, en espesses turbulències com a Soap. L’àlbum se sent com un diari al llarg del temps que va durar la pausa reflexiva. Es nota que està a gust, pot passar de sonoritats en calma a lo Nick Drake, a capes de guitarres distorsionades sense que se li mogui ni una cella. 

Aquest vibrant Idle Hands, va ser escrit per Romantic, el segon disc, i va quedar arxivada fins ara. ‘Per alguna raó continuava pensant en aquesta cançó. La tocava durant el procés de formació d’aquest nou disc’ explica. ‘Vaig pensar que seria bó reunir-la amb les altres. Vaig acabar re-escrivint la lletra i s’escolta com un dels temes principals de l’àlbum. Tracta d’estar estancat’.

Han passat gairebé 5 anys i tossut ell, intenta recuperar el temps. ‘Fer un canvi cap a sons dels primers discos d’Slow Hollows era una cosa que havia de fer per mi mateix’ ell duro. Va sortir el mes passat via Danger Collective. Els que l’han seguit tenen l’última paraula.

           

REVALIDAR EL TALENT

A CERTAIN RATIO – “IT ALL COMES DOWN TO THIS” 

NOU REGISTRE

Un dels inventors del post-punk i sobretot de l’indie-funk. Un format que, sense desmerèixer mèrits propis, tantes alegries els hi ha donat a musics com James Murphy o Shaun Ryder.

Es van formar a Manchester l’any 1977. Des de llavors, i tret d’algun parèntesi més o menys llarg, que A Certain Ratio s’han mantingut com els reis del mambo. Acaben de llançar el disc que fa tretze de la seva trajectòria. Ho fan amb la formació estrella formada per tres dels seus membres fundadors, Martin Moscrop, Jez Jerr i Donald Johnson.

(fot Debbie Ellis)

Porta per nom It All Comes Down To This i els hi ha llançat Mute. Amb ell, no s’arronsen, sinó que aporten tantes idees com sàpigues escoltar entre les estries del vinil. Han comptat amb el productor Dan Carey pels ajustaments electrònics de darrera hora, més generosos que en 1982, el seu darrer disc. Jezz Kerr, en el comunicat de premsa, explica: ‘Hi ha molt de diferent en aquest àlbum. És Ratio sense la xarxa de seguretat.’

Pocs grups poden presumir de sobreviure en bones condicions al pas del temps i al pas dels influencers amb les seves cullonades. És habitual anar a un concert d'una banda clàssica, escoltar que informen que van a tocar material nou i veure com la meitat del públic se’n va al bar. Amb A Certain Ratio no hauria de passar. ‘No es tracta d’eliminar tot el que has fet fins ara, sinó de buscar allò que ens fa anar endavant i sabem que només nosaltres tres podem fer-ho, sense luxes, sense importats sobregravacions. Senzillament fer allò que passa en aquell moment’ comenta Donald Johnson.

Les 10 cançons de l’àlbum, presenten 10 estats d’ànim diferents. ‘Vam escriure el disc mentre el món estava en crisi’ diu Martin Moscrop. ‘Que encara ho està. Si penses en les guerres corporatives, els suposats governants, les guerres,... realment tot es redueix a això. Segurament sigui l’àlbum més polític que hem escrit’.

Sobre aquest Keep It Real, Kerr explica: ‘La línia Freedom Ride, és una referència als Freedom Riders, els activistes pels drets civils que viatjaven en autobusos inter-estatals cap al segregat sud dels Estats Units el 1961. El primer títol que va tenir la cançó va ser Funky Hendrix’. Això es diu: revalidar el talent i la visió crítica.

         

DE TOT i FORÇA

RADIUM DOLLS – “LEGAL SPEED”

NOU REGISTRE

La seva és una explosió de tot el que ara mateix necessitem: una treva amb franca i espontània activitat punk-rock amb bafarada d’ambient carregat.

Radium Dolls son com un escamot alliberat i en actiu de la ciutat de Meanjin (Brisbane en l’idioma imperial). Al voltant de la veu de Will Perkins, un accelerat Tom Perkins (creiem que no son germans) sincronitza la seva guitarra amb la base rítmica del baix d’Ewan Day i tot el soroll que pot fer Bryce Equinox picant la bateria, tot plegat, culminant en un consistent farcit.

Els seus directes son una festa. El quartet tan aviat poden convertir-se en els millors abanderats punks del planeta, com desempolsar Hanging On The Telephone i treure-la amb els ulls tancats, de la de vegades que la deuen haver escoltat.

Van llançar un primer EP de nom Bel-Haven l’estiu de 2020. Darrerament han anat fabricant centellejants singles com Wandering Eye, NAA i Hit song, preludi del seu debut en format LP. Es diu Legal Speed i l’han llançat via jo-me-lo-guis-jo-me-lo-com, fa cosa d’un mes. No hi ha discussió possible sobre la seva desimboltura alhora d’interpretar una detonació de la talla de Jodie (If Only) o Casino, una balada al millor estil Pete Doherty. Tenen les de guanyar.

       

POLLES i ANTIPOLLES

CAUSES IMPRESCINDIBLES

Ahir dissabte, a menys de 20 km de Lleida, es va celebrar la 2a. Edició del Festival d’Art Crític Interdisciplinari de Ponent.

A les instal·lacions de La Vella Caravana de Menàrguens, al llarg de tot el dia i ben entrada la nit, es va posar de potes enlaire a la cultura en totes les seves diferents formes. Les directrius: crítica, reflexió i debat.

Hi va haver presentacions de fanzines com el de la BITCHISUÀ i BODY BEGINS amb Mia Biosca i LADSKARRIADA, monòlegs amb ETERNA PERSPICÀCIA, AH... RES! i MERDAMBSUC i actuacions musicals a més d’un mercadillo amb material necessari de BRONCA, dels artistes visuals MODESTO, MÓN MORT, de la distribuïdora de la Biblioteca Anarquista MARIA RIUS, del projecte de difusió punk SILENCIO TÓXICO i molts altres. Vam poder parlar amb Ainhara, una de les seves dinamitzadores.

TdP: Com us definiríeu?                                       

Ainhara: Som un grup de persones que tenim una mateixa afinitat per a la creació disruptiva i provocativa, que vol remoure consciències. Ens hem ajuntat per aquest propòsit i així a més, ens adonem que ens agrada molt veure’ns, encara que tenim tots vides molt ocupades, però encara que sigui un parell d’esdeveniments a l’any, és important que ens puguem ajuntar i debatre. Un és aquest CrítikFest i l’altre el Galeria Efímera que té aquesta intenció de manera espontània i temporal. Anar obrint espais que serveixin de galeria per mostrar tot el treball que fan durant l’any diferents persones.

TdP: Parla’ns més en concret del CrítikFest.

A: Aquesta és la segona edició. Estaria bé acabar tenint la suficient força, contant amb la gent suficient i implicant-la en l’auto-organització, per poder gestionar-ho, i per exemple, portar l'esdeveniment a la mateixa ciutat. La idea és treure al carrer aquest art que potser normalment no està als escenaris o els esdeveniments més comercials.

TdP: Ho veieu factible?

A: Sí. Amb el suport de Galeria Efímera i la Marginal Krew que estem consolidant, l’objectiu és que a partir d’aquestes dues personalitats destinades a ser col·lectius, juntament amb Promethea, que és un altre espai cultural, poder portar-ho a terme.

TdP: Us preocupa la relació amb l’establishment?

A: Bufff... no sé que vol dir preocupar. Ni ens ho hem plantejat de parlar amb cap institució. Sí que és veritat que fins ara ho hem fet aquí a la Vella Caravana que és d’un particular És tot molt fàcil i ens posem d’acord ràpid. Si ara anem creixent, és cert que haurem de demanar algun permís, però per això vull comptar amb el suport d’entitats amb les que tenim contactes i que siguin elles les que es cuidin de la paperassa. Externalitzar-ho una mica, ja que no va amb el projecte, per nosaltres seria secundari.

TdP: Com està l’escena cultural per aquest costat?

A: Imagina’t si hi ha escena que hem començat a les 10 del matí i acabarem a les 3 de la matinada. N’hi ha massa (ha ha ha...) Hi ha molta gent que vol participar tot i saber que és una moguda autogestionada i que això vol dir que no hi ha sponsors o empreses posant diners pel mig. El que fem és per amor a l’art de veritat... i sobretot com et deia abans, per trobar-nos. És senzillament una excusa per crear un ambient diferent, que ens fa bé.

TdP: De vegades sembla que no ens acabem de creure la força que podem tenir com a persones, Hem de deixar de pensar en subvencions i tirar pel dret amb la pròpia força que generi el moviment...

A: Exacte. A vegades sembla que o bé t’acabes ofuscant pensant només en el tema de la subvenció o et sents derrotada. Hem de fer debat per veure si som capaços de donar-li la volta a aquest derrotisme, que no és victimisme, perquè aquí ja veus que hi ha gent amb moltes ganes de guerra. Però sí que sento que no hi ha un punt mig, que només hi ha l’opció del blanc o negre. O anar totalment pel marge i ens quedem en els nostres suburbis o passem per l’aro? Amb el CrítikFest, jo mateixa com a mínim, tenim la intenció d’empoderar-nos col·lectivament i veure que podem i que per tant, hem de crear espais alternatius.

TdP: Vols llançar algun primer eslògan?

A: Que fem el favor de ser creatius a nivell individual, però també sabent que som éssers que ens necessitem els uns als altres, sempre que ho fem des dels valors que proposem, amb respecte, i animaria a tots els creatius no només a que ens mostrin el seu treball crític, sinó que s’impliquin també en l'organització i fer pinya per tenir més comunicacions des de l’horitzontalitat i poder compartir recursos. Em criden...

La criden... i nosaltres que patim per no trencar el ritme de les activitats (n’acaba una i n’entra una de nova). Amb moltes preguntes pendents per fer, ho hem deixar aquí fins a una nova ocasió que puguem destronar les encarcarades polítiques socials d’aquesta banda de món. En aquests complexos moments, cadascú ha de lluitar pel seu tros.

          

FER DE GRUA

KID CONGO & THE PINK MONKEY BIRDS – “THAT DELICIOUS VICE”

NOU REGISTRE

No saps per on agafar-lo per no cremar-te. Sucs, olors, i tot el que puguis rascar de les notes que fabriquen aquest combo imprescindible de músics.

Brian Tristan, més actiu que mai, ha tornat a reunir a la Kid Congo & The Pink Monkey Birds per crear el seu disc numero cinc, aquest That Delicious Vice que acaba de sortir de nou amb The Red Records, amb 9 cançons originals de rock’n’roll chicano. La banda ara la conformen a més de Congo Powers (guitarra, veu), Mark Cisneros (ex-Make-Up) (baix, guitarra) i Ron Miller (bateria, persusió, veu).

(fot Luz Gallardo)

Hi trobem el ventall característic dels seus discos. Els estrips de la guitarra només començar d’East Of East per continuar amb Wicked World que canta amb la llegendària músic de l’escena punk de Los Angeles Alice Bag (The Bags). ‘Sempre em sorprèn lo profundes que poden ser les primeres amistats. Pots no parlar amb alguna d’elles durant anys i anys, però si tens el punk-rock en comú, ets el meu germà o germana per sempre’ diu Alice.

The Body Had It All està dedicada al seu amic i també llegenda punk Howie Pyro, traspassat el 2022. Kid explica ‘És la darrera cançó sobre persones que ja no estan. Pot semblar un tema recurrent, perquè a vegades, quan les persones abandonen la terra, es fa difícil creure que ja no hi son. Tots eren, (ho son) amics especials que eren persones màgiques. Sempre intento capturar alguna cosa abans de que la màgia se’n vagi volant’. Amb Silver For My Sister, torna a ressonar l’sleed-guitar i els ecos de The Gun Club.

El van enregistrar l’estiu de l’any passat a Waterworks Studios, Tucson, a l’estudi de Jim Waters (Jon Spencer Blues Explosion, Sonic Youth) amb producció pròpia de la banda. L’art és de Ryan Hill, l’artista gràfic habitual dels llançaments de Kid Congo & The Pink Monkey Birds.

Amb els aires llatins de Ese Vicio Delicioso o de The Smoke Is The Ghost, ens van apropant a la darrera, Murder Of Sunrise, un tema excepcionalment extens de casi divuit minuts d’estètica de banda sonora, amb el que, extenuats, Kid Congo ens remolca fins al desert d’Arizona on ens demana que mirem cap a dalt.

        

PROTECCIÓ EFICAÇ

JOYER – “NIGHT SONGS”

NOU REGISTRE

Material elèctric: conductors, tubs i canalitzacions. Bases de protecció enfront el deteriorament que arriba constantment de l’exterior. I a vegades del mateix interior.

La parella de germans Sullivan, van formar Joyer el 2017 a Nova Jersey. Amb una carrera consolidada, ara aporten la continuació al seu darrer disc, aquell imponent Perfect Grey (Julia’s War – 2021), amb 11 nous talls d’slowcore. Melodies difoses que més aviat transmeten un presagi de tempesta i un amoïnament momentani a base de cops de guitarres que pugen i baixen. Es diu Night Songs, el van enregistrar a Big Nice Studios, Rhode Island, de la mà de Bradford Krieger (Courtney And Brad) i sortirà en 8 dies via Hit The North Records / Julia’s War.

(fot Maria Gelsomini)

Nick i Shane Sullivan, com a bons germans, un viu a Brooklyn i l’altra a Boston. Les distàncies, com el temps, és un bon aliat per tenir una bona relació. Malgrat això, el treball de composició, el comparteixen a parts iguals. Potser per aquest fet, aconsegueixen la característica sonora sobrenatural que els acompanya de guitarres feixugues i sobtadament encarcarades. ‘Sento que quan estic amb el meu germà no he de fer concessions’ explica Nick. ‘Ser germans ens permet ser sincers i fer crítiques constructives. Ens sentim molt còmodes i això ens ajuda a trobar allò que busquem en el nostre so’. Sobrenatural del tot.

Han compartit varis talls, un d’ells aquest Fall Apart. ‘Volíem una cançó frenètica, amb un ritme hipnòtic motorik i construir-la a partir d’aquí. Parla del descontrol, l’auto-sabotatge i l’autodestrucció que algunes persones deixen que passi facilment’ explica Shane. Estructures elèctriques d’ones sonores en conductors slowcore, per protegir-nos d’elements nocius.

        

SENSE CONCESSIONS

ERIC SLICK – “NEW AGE RAGE”

NOU REGISTRE

Eric Slick és tot un personatge. La seva obra reparadora, a base de robot-funk i dance-rock, aporta un entusiasme de gegantínes proporcions.

Originari de Filadèlfia però resident a Nashville, la seva carrera abasta tres àlbums i centenars de col·laboracions. Ha sigut bateria de Dr.Dog no se quants anys (també la va tocar al tema You All Over Me de Taylor Swift, cosa que no li tindrem en compte), ha estat amb Kevin Morby, The War On Drugs, Waxahatchee i diu que es sent cansat de treballar pels altres. Per això està molt il·lusionat d’anunciar que té a punt per d’aquí vuit dies New Age Rage, el seu llampant nou disc que llança a través d’Slick Records / Thirty Tigers.

Va del present i del futur. De temes com la IA, els cotxes que van sols, de la pèrdua de temps a les xarxes socials i la manipulació dels mitjans. Sobre la caiguda del nostre futur distòpic impulsat per la tecnologia. ‘Pensàvem que ho volíem tot, però ara ja no ho volem’ diu mig enfotent-se’n. L’àlbum presenta un munt de gent ‘Les relacions humanes son el més important que hi ha i s’han de cultivar, així que vaig convidar a amics per fer-lo’ explica. Hi trobem a la seva dóna Natalie Prass, a Diane Coffee, Liam Kazar, a membres de Butcher Brown i de Deep Sea Diver i molts més.

‘Les inspiracions van des de la Yellow Magic Orchestra fins a Talking Heads, Sparks, The The, els Stranglers, David Sylvian i sentiments com la paranoia i la profunda tristesa que vaig patir desprès de la mort del meu estimat gos Marvin’ explica. Un dels temes compartits, aquest tremendament enyoradís Anxious To Please que acompanya amb un vídeo de realitat virtual alienígena, molt 80’s, per al que va trucar al seu amic Michael Chadwick i van tirar d’una estètica Max Headroom i vídeojocs per fer-lo. 

‘La cançó la vaig escriure darrere l’escenari en un espectacle de Waxahatchee a Viena i és molt senzill: Tots a la meva vida saben que pateixo de l’arquetip de voler complaure a tothom; és part de ser un músic secundari, has de ser agradable i estar disposat a tocar el que et diguin. Al fer aquest disc, em vaig adonar que havia de desfer-me d’aquesta part de la meva personalitat i la cançó va d’això. Ser acceptat pel que realment soc’. A tope sense concessions!

      

MERCROMINA i A CÒRRER

LIGHTHEADED – “COMBUSTIBLE GEMS”

A LA VISTA

Sovint, si els components i la samfaina son els correctes, un primer àlbum com aquest es posa com exemple a les escoles del que es pot fer amb una guitarra i una bateria.

En un debut s’hi troben – o haurien de trobar-s’hi – totes les credencials siguin de l’estil que siguin. Lightheaded son un trio de Nova Jersey format per Sarah Abdlebarry, Stephen Stec i Cynthia Rickenbach que han il·luminat el cel i no a base de 200.000 sostenibles bombetes. Ho fan amb el seu primer disc, aquest efervescent Combustible Gems que els hi edita Slumberland Records a mitjans del mes que ve.

Senten un gran respecte i admiració per les cançons de pop clàssic. Les nou cançons que componen l’àlbum, son com una cabussada en un mar d’aigües transparents i fresques. Una declaració de principis a l’eterna joventut, plasmada amb la senzillesa i excitació de les primeres vegades. Es poden escoltar els ressons que bandes com The Pastels o Comet Gain van llançar abans que ells. Aquella força natural amb la que si caus et tornes a aixecar com si res. Com a molt, amb els genolls pelats.

    

ABATUTS PERÒ NO DERROTATS

THE KVB –“TREMORS”

NOU REGISTRE

Son un dels portaveus més estables de l’escena cold-wave anglesa. Amb els seus nous missatges, el duo The KVB aporten el seu granet de sorra a l’actual moment d’alegria.

Nicholas Wood i Kat Day posen sobre la taula l’àlbum que fa vuit de la seva ja dilatada i prolífica vida musical com a The KVB, a part d’altres assumptes interessants com el projecte Saccades de Wood amb nou àlbum editat fa uns mesos.

Es diu Tremors, un disc llançat per Invada Records a primers d’aquest mes i del que presumeixen de ser pop distòpic. ‘Hem ampliat les temàtiques d’àlbums anteriors, amb la condició humana d’eix central, la distòpia del moment, en una perspectiva més pessimista i una profunda desconfiança’. No s’obliden de tocar també la pèrdua, el lament i l’acceptació de l’inevitable canvi que ens ve a sobre.

L’àlbum el van enregistrar entre Manchester i Bristol amb l’aportació tècnica de James Trevascus, qui va saber potenciar la brillantor pop i les atmosferes bellugadisses amb les que els missatges poc afalagadors que transmeten fan de més bon portar.

Com a mostra, aquest Overload que combina en perfecte netedat estètica, veus etèries, sintetitzadors i una percussió insistent amb unes subtils finals notes acústiques de la ma de Wood. Comenten del tema: ‘La cançó encarna l’estètica pop distòpica de l’àlbum i que volíem transmetre. Es tracta dels dilemes del procés creatiu, d’aquella dependència del moment en que arriba la inspiració, de no estar mai content amb el resultat i de l’esforç per fer alguna cosa nova i millor. Al final, es tracta de renunciar a la por al fracàs i re-afirmar-te en el desig de crear’.

        

FINS SEMPRE!

BROADCAST – “SPELL BLANKET – COLLECTED DEMOS 2006 – 2009”

BROADCAST – “DISTANT CALL – COLLECTED DEMOS 2000 – 2006”

A LA VISTA

Quan per causes de força major, la història d’una banda es veu de cop truncada, sovint la discogràfica o algun dels membres, amb bona intenció, va traient material inèdit en comptagotes.

És el cas dels anglesos Broadcast, que com tothom sap, la seva vocalista, Trish Keenan va traspassar el 2011 amb 42 anys a resultes d’una pneumònia mal curada i que presumptament, la classe mèdica no va saber resoldre.

El segell amb el que editaven, Warp Records, fa un parell d’anys ja va fer una triple entrega d’alguns tresors ocults del grup: Microtronics – Volumes 1 & 2, Mother Is The Milky Way i BBC Maida Vale Sessions.

Ara te preparats dos volums més: Spell Blanket - Collected Demos 2006​-​2009 i DistantCall - Collected Demos 2000​-​2006 , que sortiran el 3 de maig i el 28 de setembre respectivament. En un comunicat, el segell ha fet saber que ‘amb ells es tanca la porta de Broadcast’, o sigui que passen a ser els dos últims llançaments del grup. Si més no, oficials.

Spell Blanket inclou tot de material inèdit, part del qual havia de formar part del cinquè disc, en el que estaven treballant fins que Trish Keenan va haver de deixar-ho i que mai va arribar a veure la llum. Està extret de cintes de 4 pistes i MiniDiscs.

Distint Call presenta les demos de cançons dels àlbums Haha Sound (2003), Tender Buttons (2005), la compilació de rareses The Future Crayon (2006) i dos temes que James Cargill va trobar després de la mort de Keenan, Come Back To Me i Please Call To Book, totes dues cançons formaven part del projecte Let’s Write A Song de 2006 on la banda va demanar als fans que els hi enviessin lletres. Aquest és el que es llançarà el setembre, en el que hauria estat el 56 aniversari de la noia.

Warp Records ha compartit un tema de cada disc, Tears In The Typing Pool (Demo) i aquest Follow the Light que posa la pell de gallina.