FUNFESTIVAL - 2010

Entre Molins de Rei i Sant Feliu de Llobregat, al costat de l'A-2 i l'AP-2 es troba la bonica població de Sant Vicenç dels Horts, localitat que aquest dissabte acollirà la quarta edició d'aquest festival. El cartell ve encapçalat pels nord-americans The Posies, autèntics caps de cartell per un festival com aquest. La llista es completa amb el propulsat barceloní The New Raemon, la banda liderada per Xarim Aresté, Very Pomelo i els espanyols Delco i Nudozurdo. Els concerts tindran lloc a la pista poliesportiva a partir de les 9 del vespre.

WJLB, MOTOR CITY MADE - 1986

'Detroit, The Motor City, té una història de talents de collita pròpia de la que se sent orgullosa. WJLB FM-98, té la satisfacció de presentar aquests talents en aquesta mostra única'. Això és el que es pot llegir a la contraportada i això és el que es troba dins d'aquest àlbum. Un recull de cançons interpretades per diferents artistes de la ciutat del motor, totes dins del que es pot classificar com a música de ball, apartat el més comercial que et puguis imaginar. WJLB és l'emissora de Detroit on va fer els seus primers passets Jeff Mills, pel programa Electrifying Mojo, amb el pseudònim de The Wizard. Eren els mateixos anys vuitanta, quan l'emissora era d'obligada referència. De tot plegat, el millor, la portada.

PHOENIX - BECK'S

La marca de cerveses Beck's, ha llançat una mena de concurs per a bandes emergents NOMÉS del Regne Unit, on l'escollida anirà de suport dels francesos Phoenix en la seva sèrie de concerts a Berlín previstos per aquest novembre. A més, la marca llançarà un nombre limitat d'ampolles i llaunes de manera que amb l'etiqueta, el consumidor es podrà descarregar gratuïtament la cançó que esculli a través de Play.com a partir d'aquest mes. La marca de cervesa no és la primera vegada que genera col·laboracions d'aquest tipus. Ha treballat amb Chemical Brothers o Massive Attack amb United Visual Artists per a crear experiències audiovisuals en actuacions puntuals anomenades Fusion's de Beck's. També ha produit concerts gratuïts amb gent com The Horrors, Caribou, Vampire Weekend o New Young Pony Club entre molts altres. Una marca de cervesa més que està en contacte directe amb la música. És que som unes borratxes!

TOUR OF THE UNIVERSE - LIFE IN BARCELONA

La banda d'Essex, va anunciar fa uns dies el llançament en DVD i Blu-Ray de la filmació del concert que van donar al Palau Sant Jordi els dies 20 i 21 del novembre de l'any passat. Sortirà en edicions diferents. Crec que tres. DeLuxe, Super DeLuxe i ReSuper DeLuxe. Ho sento, però em fa molta gràcia això. Cada edició portarà, òbviament a mesura que el preu va pujant, més imatges i entreteniments, com les filmacions per a les pantalles creades especialment per Anton Corbijn (hi ha gent que en sap). El dia H: el proper 8 de novembre.

YVES SAINT LAURENT

Aquesta setmana que hem deixat enrere, s'ha estrenat a les sales de París, el documental L'Amour Fou de Pierre Thoretton. La cinta, que acaba de guanyar el premi FIPRESCI a Toronto, narra d'una forma sembla que un tant ofensiva, la relació entre Yves Saint Laurent i Pierre Bergé, la seva parella durant 50 anys, i també la polèmica decisió de desmantellar el patrimoni de més de 1.200 objectes d'incalculable valor que posseïa, un cop va desaparèixer el dissenyador. Bergé ho va fer mitjançant una subhasta que es va produir al Grand Palais, els dies 23, 24 i 25 de febrer de 2009, encara no un any després del traspàs. El mateix Bergé, que és el productor i el narrador del documental, declara que 'els rols entre nosaltres sempre van estar molt delimitats, tant en l'àmbit professional com en el sexual. La regla sempre va ser, no immiscuir-se'. Qui tingui la sort de veure el film, sisplau que m'ho expliqui. Aquí, entre tanta espanyolada, difícilment arribarà a les sales comercials. M'aposto el què sigui.

SANDY HURVITZ - 1967

Neix el 23 d'abril de 1948 a Filadèlfia. Va gravar un primer single amb només 16 anys. Va escriure cançons per a les Shangri-Las i Vanilla Fudge. Als 19, és molt probable que fos la primera dona en unir-se als Mothers Of Invention. Ho va fer el 1967 i va ser rebatejada amb el nom de Uncle Meat. El mateix any treu el seu primer treball sola, aquest Sandy's Album Is Here At Last!. A partir de 1970, ja fent-se dir Essra Mohawk, va anar configurant una de les carreres més brillants de la música pop. Però em vull centrar en l'àlbum en qüestió. Va ser editat per Bizarre, el segell de Frank Zappa, i va ser ell mateix qui el va començar a produir fins que per desavinences sobre com gravar un dels temes, el senyor Zappa, molest, va desaparèixer dels estudis, havent de finalitzar la feina, Ian Underwood, un no massa iniciat en aquestes tasques. Al final, un discutit resultat que, per a mi, el cobreix amb un interessant tel convertit-lo en un dels referents més vàlids de l'àcid-folk de finals dels seixanta. Uns anys després, el 1977, el disc va ser inclòs en una llista de la llavors prestigiosa revista Rolling Stone sobre els 25 millors àlbums de tots els temps. Cançons com The Sun, All This Time Going By, Tree Of Trees o Arch Godliness Of Purplefull Magic, son un diàleg precís i preciós entre ella i el piano, on es pot veure ja el centelleig que es faria ben aviat permanent llum. El disc va ser distribuit per Verve com part de l'acord de Zappa per posar fi al seu contracte amb la discofràfica. Molts músics d'avui, farien bé en cercar aquest àlbum.

JOAN OF ARC - CONTINUA CAVALCANT

La banda de Chicago de rock experimental, té molt de mèrit. Porta des de gairebé 15 anys elaborant discos de gran bellesa i sonoritat transportadora. Ara, amb Tim Kinsella al nucli i recuperant a antics membres del col·lectiu, treuen disc i surten en una extensa gira que els portarà, que se sàpiga de moment, pels Estats Units i Europa. El disc, de nom Don't Mind Control, parla de la devastació del medi ambient i del col·lapse econòmic. Sobre la gira, el més a la vora que toquen és a Milà. Com tants i tants músics i grups, no traspassen els Pirineus. Tampoc son tan alts, no?

Cada vegada es fa més evident, que la política de concerts en aquesta ciutat, passa únicament pels festivals. Una manera ràpida i segura de fer diners. Però decebedora per l'afeccionat.

STONE TEMPLE PILOTS

Scott Weiland, cantant dels Stone Temple Pilots: 'Crec en la música, en el rock'n'roll, en l'amistat i la família. Però se que el 8 de desembre serà quan deixi la droga (sic). Vaig començar a beure de nou, em vaig divorcià, el meu germà va morir... I tot el meu món se'm va girar. He de tenir cura de mi mateix... En lloc de només fer un parell de xous, vull tenir tot un infern amb molts concerts'. Son part de les paraules en frases confuses que anava dirigint, entre tema i tema, al públic congregat al Woodlands Pavilion de Houston aquest passat 19 de setembre. Un crític de Houston Press. comentava que se'l veia confús, sinuós i estrany. Finalment, la banda ha decidit ajornar els 10 concerts previstos a continuació i deixar-ho córrer fins el proper 8 d'octubre, data en que reprendran la gira. Són sabuts els eterns problemes i la llarga lluita que porta el cantant contra l'addicció a la heroïna i l'alcohol. El grup, que es va reunir el 2008 després d'una separació de cinc anys, aquest mes de maig ha llançat nou àlbum.

Recordem quan a Cincinnati, aquest agost, va caure de l'escenari a la fossa de seguretat? El moment estel·lar, al 1:28 (imatges enregistrades amb un telèfon mòbil, de molt dolenta qualitat).

Espero i desitjo que tot acabi bé.

NO AL TANCAMENT DEL '100 CLUB'

El llegendari i mític club de Londres, té l'espasa de Dàmocles a sobre del seu fals sostre. La culpa, la maleïda especulació i la consegüents i constants pujades del lloguer. Si no es resolt el conflicte, té els dies contats fins a finals d'any. Mick Jones, dels Clash, és un dels que ha posat el crit al cel. 'El trobaré molt a faltar si es tanca. Algú hauria d'iniciar una campanya per salvar-lo. Si algú fa alguna cosa, estic disponible i disposat a ajudar. M'encantaria fer-ho'. Mick Jones recorda quan el 1976 si van reunir els Sex Pistols, The Damned, Siouxsie & the Banshees i Vic Godard and Subway Sect, a part d'ells. Els efectes d'aquella trobada, encara es poden sentir avui dia.

Ah!... la campanya: http://www.facebook.com/group.php?gid=160380190641113

NANCY WILSON

M'arriba la notícia de la separació d'un des puntals del rock dels 70. En realitat, una. I vull dir separació matrimonial. Nancy Wilson i el seu marit, el director de cine Cameron Crowe - Almost Famous - han iniciat els tràmits per aconseguir el divorci després de 24 anys de matrimoni. La parella argumenta que ja fa dos anys que viuen separats, per diferències impossibles de solucionar.

Després d'una carrera inicial plena d'èxits i una del tot previsible davallada posterior, el seu darrer treball editat aquest any, Red Velvet Car, ha entrat de nou en els primers llocs de les llistes nord-americanes. Curiosament, un dels temes, Hey You, és una cançó d'amor dedicada al seu, encara, marit. Lluny queda aquell fantàstic debut, l'any 1976, quan dues joves i brillants germanes debutaven amb Heart, una banda imprescindible per entendre tot el què musicalment va passar els anys 70.

FIRA DEL DISC - DOS CAPS DE SETMANA SEGUITS

Així m'agrada, que es posin d'acord amb les dates. Ben juntetes per deixar-nos ben escurades. Encara que cada Fira del Disc, té el seu públic. O hauria de dir expositor? Aquí, a Barcelona, el producte que més abunda en general, és el heavy i el pop espanyol. Després, alguna cosa de psicodèlia, sobretot nord-americana, una mica menys de progressiu i para de contar. Si pel contrari, la cerca va dirigida més cap al què està relacionat amb el terme pop, em desplaço fins a la ciutat nord-catalana de Perpinyà. En aquesta, és el que més abunda, encara que especialment el francès, el que es coneix com a ye-ye. Això sí, autèntiques joies i rareses. Després hi ha molta cosa d'easy-listening i ja en menys quantitat, de progressiu i de jazz. Res a veure una Fira amb l'altre. Que ja està bé. El que també té de bo el desplaçament, és el poder gaudir de la petita capital del Rosselló, oblidada del tot pels catalans del sud. Carrerons i tranquil·les plaçetes encantadores. Una també té el seu costat romàntic.

Resumint:

22èna FIRA DEL DISC A PERPINYÀ

25 i 26 de setembre - o sigui, demà i demà passat.

10èna FIRA DEL DISC A BARCELONA

1, 2 i 3 d'octubre - o sigui, el proper cap de setmana.

Queda dit.

LEONARD COHEN i la 59a FIRA DEL LLIBRE

Poques coses pots fer a Barcelona que tinguin un cert encant, que conservin allò que fa que una ciutat et sigui entranyable. Perquè en poques activitats pots participar a Barcelona que no ensopeguis amb un guiri. Però encara n'hi ha, que és l'important. I una d'elles és passejar aquests dies pel passeig de Gràcia i anar badant per les diferents parades de llibres instal·lades. Cada any n'hi ha menys, de llibreters. Però sempre hi pots trobar alguna cosa i bé de preu.

Com aquesta edició del Beautiful Losers de Leonard Cohen per 9 euros, publicada l'any 1975 per una desconeguda - per a mi - Editorial Fundamentos de Madrid. Per a molts, aquest llibre va ser un punt culminant en la carrera de Cohen com a escriptor. Dos anys després de publicar-se, editava el primer treball discogràfic, Songs Of Leonard Cohen. Com ell mateix explicava: 'Crec que amb aquest llibre vaig donar tot el què tenia en aquells moments. He intentat realitzar el do total, a vegades ho he aconseguit, altres he fracassat, però sempre és una prova de caràcter. Vull dominar-me a mi mateix'.

PSYCHIC TV - CAIXA DE LUXE

A primers d'any es va anunciar la sortida per primavera d'una caixa de 4CD's amb el nom de Psychic TV Launches 'Themes'4CD's Box On Cold Spring. Finalment, sembla que la data real serà aquest hivern, i segons la mateixa font, abans de que s'acabi l'any. No se si per compensar l'espera, el producte final s'ha convertit en un estoig de luxe amb 6CD's. El conjunt comptarà per primera vegada amb tots els àlbums editats amb el nom de 'Themes' de Psychic TV junts, incloent 'Themes 3' mai editat en format CD i 'Themes 4' un de totalment nou. Aquesta sèrie va ser pensada no només com a banda sonora, sinó també per a ser usada pels Initiates Of The Temple Ov Psychick Youth en les seves performances destinades a ajudar en el procés de fer que les coses passin. Absolutament genial.

JERRY GARCIA - ES VEN CASA

Si estàs buscant una segona residencia pels caps de setmana, ara és la teva oportunitat! La casa on vivia l'ex-membre de Grateful Dead, es posa a la venda. El preu, només 4 milions de dòlars. La finca està al comtat de Marin, al nord de San francisco. La casa, d'estil mediterrani, té més de 2.000 m2. Disposa de solàrium, piscina climatitzada, jardi orgànic. Disposa també d'unes vistes de 300 graus que abasten tot l'skyline de Berkeley i l'oceà Pacífic. Recordo que Garcia va morir l'any 1995 als 53 anys d'un atac de cor. Posteriorment, la casa ha tingut un propietari, i aquest es veu que ja l'ha trinxat una mica, venent molts dels objectes que hi havia. Diu que per recaptar diners per fer caritat. Bon rotllo.

EDDIE VEDDER, DE NOU CASAT

El líder de Pearl Jam va contraure matrimoni per segona vegada aquest dissante passat a l'illa de Oahu a Hawai amb la seva actual companya, Jill McCormick. Anteriorment, des del 1994 fins al 2000, Vedder ja havia estat emmatrimoniat amb Beth Liebling, membre de la banda també de Seattle, Hovercraft. Vedder, de 45 tacos i la seva dona de 32, tenen ja dues nenes, de 6 i 2 anys d'edat. Fi del safareig.

PHIL DANIELS + THE CROSS - 1979

No se si aprofitant la popularitat que va obtenir protagonitzant Quadrophenia o potser no, el cas és que aquell mateix 1979 va publicar el que crec és el seu únic disc editat per RCA. La banda la va fundar conjuntament amb el també actor Peter-Hugo Daly, sent totes les composicions pròpies de Daniels o compartides amb aquest. Son dotze temes replens d'energia power-pop d'alt voltatge. Anglès pels quatre costats, en bloc, respira un aire amateur que li dóna l'encant just i apropiat, com si hagués sigut fet a mida en una sastreria de King's Road. Tot i que Phil Daniels fa el possible per desvincular-se del personatge de Jimmy Cooper, la seva pròpia tendència el lliga irremeiablament a ell i a la cultura mod. També son populars les seves col·laboracions amb Blur, on fa de narrador en temes com Parklife o la misteriosa Me, White Noise aquesta darrera de l'àlbum Think Tank. Aquest any, Phil Daniels ha publicat la seva autobiografia amb el títol de Class Actor.

BERT JANSCH

El músic llegendari escocès, ha hagut de cancel·lar tots els seus concerts previstos obrint la gira americana de Neil Young, així com alguns que tenia contractats en solitari. En un comunicat de premsa ha declarat sentir-se profundament trist per perdre's la gira i es disculpa davant de tots els seus seguidors que volien veure'l. La causa, haver-li detectat un tumor cancerigen al pulmó i l'operació immediata a que ha de ser sotmès. Els metges han assegurat que gràcies a la rapida actuació, d'aquí a un temps estarà de nou en forma i recuperat per tornar a la carretera. Parlant del tema. L'ex-bateria de Kiss, Peter Criss, ha sortit totalment victoriós de la seva lluita contra el càncer de mama que se li va detectar fa tres anys. Criss ha aprofitat el fet de patir aquesta malaltia rara en els homes, per avisar i influir també en ells en la prevenció d'aquesta. Explica que no ha d'haver cap mena de vergonya en això. Que 'si trobes alguna cosa estranya, has d'anar al metge ràpidament. No desapareixerà sola'. Els homes representen l'u per cent de tots els càncers de mama. Doncs ja ho sabeu nois.

nou disc de: AZURE RAY

Les amants (i els amants) del pop eteri d'aquestes dues noies estem de sort. Des d'aquesta setmana que podem trobar a la nostra botiga de discos el seu nou treball que porta per nom Drawing Down The Moon. Tant Maria Taylor com Orenda Fink han estat, aquests set anys que hi ha entre el seu darrer disc i aquest, treballant en projectes paral·lels en solitari o en altres bandes, fet que les ha mantingut allunyades una de l'altre. Per sort, van mantenir els respectius números de telèfon a les seves agendes. Com dues bones amigues. Ah! I en vinil.

EELS EN CONCERT

Aquest és l'aspecte que oferia ahir la sala Bikini moments abans de començar el concert. L'enigmàtic Mark Everett, parava novament a Barcelona, aquest cop per presentar-nos la seva darrera obra emmarcada com una trilogia composta per Hombre Lobo, End Times i Tomorrow Morning. No hi cabia ni una agulla de cap. Portes obertes i gent a fora el vestíbul fent puntetes per veure alguna cosa més que el cap gros del teu davant. Una freda pantalla instal·lada a la sala anexa per poder seguir el concert, qui volgués veure'l sense empentes ni trepitjades. Màxima expectativa. Encara no eren tres quarts de deu que apareix en escena. Enfundat en una mena de mono blanc, amb un mocador al cap lligat al darrera i ulleres de sol, inicia el concert amb Daisies Of The Galaxy en solitari. Ja amb la banda al complert - curiosament, també tots amb barba i ulleres de sol - dues guitarres - intercalant amb una steel guitar - baix i bateria, encetem el viatge arcà de la mà de l'home llop. Anàvem fent camí amb End Times, What I Have To Offer, ens revolcàvem amb la pertorbadora Prizefighter, de sobte el trajecte es convertia en somni de colors amb versions com She Said Yeah dels Stones o amb Summer In The City de Lovin' Spoonful, lliscàvem damunt de Spectacular Girl, ens delectàvem en la memòria escoltant My Beloved Monster o més tard amb I Like Birds, continuàvem amb Fresh Blood, Dog Faced Boy o That Look You Gave That Guy. Ja a la recta final, la nota exultant amb un Mr.E's Beautiful Blues, disfressada del clàssic Twist and Shout, una Summertime irracional i feroç i finalitzant el set amb I Like The Way This Is Going i Oh So Lovely, recuperant el fil inicial sa i estalvis. I això és una síntesi. Se'm fa molt difícil resumir un concert d'aquest home. La seva suposada complexitat personal deriva en una calma i seguretat absolutes dalt de l'escenari. La seva il·limitada discreció deriva cap a una explosió de sentiment i força de la qual ahir en vam sortir tots esquitxats. Chapeau, Mr. E.

CONFIDENCIAS (MAS O MENOS) POP

Més que pel contingut en sí, hi ha llibres que son instructius per l'estil literari. Son llibres que escrits en una època determinada i per uns senyors determinats, adquireixen l'estatus d'extravagants. Aquest n'és un cas. Publicat el 1973 i imprès a Gráficas Tricolor de Barcelona, el va escriure el periodista Joaquin Merino, que es dedicava a viatjar i publicar les seves experiències des d'una perspectiva espanyolíssima. Hi descriu tota una sèrie de trobades amb diferents cantants. La llista està composta bàsicament de noms espanyols. A més però, inclou una d'aquestes trobades amb una - segons diu ell - plorosa Maria del Mar Bonet que, curiosament, ja la descriu com una anti-diva. I també trobo altres entrevistes amb un grapat de famosos varis que reuneix a gent com Françoise Hardy, Petula Clark, Ray Charles o els Stones. D'aquests acaba amb la següent reflexió pròpia dels guardians de l'ordre espiritual i de la cultura de pandereta imperant aleshores (transcric): 'Esas son algunas de las grandezas y miserias de los Rolling Stones, unos personajes contradictorios: en sus vidas se nos muestran débiles, inseguros, decadentes y abúlicos, mientras que su música es siempre - como dice el último número de "Cash Box" - vigorosa, segura, viril y vital'.

NICKY WIRE

Després de criticar al govern britànic i d'elogiar recentment a Kylie Minogue i a Lady Gaga, de nou es desfoga i entra en contradicció en unes noves declaracions al NME. Comenta que està desanimat, que quan va al llit pensa i reflexiona interiorment que 'ha d'haver un Kurt Cobain o un John Lennon per aquí' algú que sigui brillant i intel·ligent 'portem massa temps esperant'. També va dedicar paraules agradables a una de les bandes del moment, afegint 'quan veig a bandes com The Drums, que son venerades, em sento molt malament, senzillament és que no tenen ànima. En conjunt, aquesta generació es vesteix a American Apparel' i culmina dient que només han estat venent mentides. 'Gore Vidal va dir que no és suficient tenir èxit, que altres han de fracassar. Res ho resumeix millor'. Aquest noi tenia molt mal dia. Aquest dilluns surt oficialment a la venda el desè treball de Manic Street Preachers amb el nom de Postcards From A Young Man. Col·laboracions puntuals de Ian McCulloch, John Cale i Duff McKagan. Però respecte el que diu dels Drums, té tota la raó.

ALLEN GINSBERG

Repescat un document sonor històric. I no com passa habitualment que son descoberts per interessos particulars, sinó directament per un segell. Es tracta d'un enregistrament d'Allen Ginsberg i el music d'avantguarda Arthur Russell en una canço de títol Ballad Of The Lights del 1977. La cinta es trobava traspaperada a l'arxiu del propi Russell. Hi ha prevista l'edició en format digital a Audika i en edició limitada en format vinil de 10" pel segell japonès Press Pop. Chris Taylor dels Grizzly Bear, ha restaurat digitalment una de les cares. El disseny de la carpeta, obra de Jeff Mueller i els dibuixos d'Archer Prewitt de Sea and Cake.

MERCAT DE MÚSICA VIVA DE VIC

Demà dijous comença la seva 22èna. edició. Dins de les actuacions programades, hi ha les propostes obligades, aquelles de tant sí com no - espero que se m'entengui. Les que fan que el festival li sigui impossible desempallegar-se de l'etiqueta de nyonyo, una pena (obliga la subvenció?) - la Beth, per què¿!?. Les serioses, poquetes, però que et sorprenen i son les interessants, aquelles que et fan tirar autovia amunt. I per acabar, aquelles que no son obligades però que li donen nivell, o sigui, les clàssiques. Resumint, en la tònica catalana, popurri per a què ningú es quedi desencantat i tampoc del tot satisfet. Però sempre et queda allò que dèiem, que si busques bé, pots trobar coses. Com aquell que va a buscar bolets.

Diva Scarlet

THE WAITRESSES - 1982

Van debutar en directe la vigília de cap d'any de 1980 i es van passar tot el següent any treballant per llançar al món el que per a mi, és un dels millors àlbums de l'anomenada new wave. En el seu moment van poder assaborir l'èxit tan sols amb el single I Know What Boys Like del seu primer treball Wasn't Tomorrow Wonderful? encara que el disc va funcionar amb força tant als USA com al Regne Unit i a Austràlia, on va arribar a entrar al Top Ten. També el tema Christmas Wrapping aparegut en format EP i en infinitat de recopilatoris, els hi va insuflar aire a les darreries de la seva curtíssima trajectòria com a grup, finalitzada poc després de l'enregistrament del segon disc. L'explosiva barreja de pop i punk va generar una química que poques vegades dóna un resultat nítid. I aquesta banda d'Ohio va fer diana. Malauradament la seva cantant Patty Donahue va traspassar l'any 1996 víctima d'un càncer amb només 40 anys. Actualment gaudeixen d'un total reconeixement.

JAMES McCARTNEY

El proper 21 de setembre sortirà a la venda en format EP el primer treball del xicot, Available Light. Cinc cançons, quatre de seves i una de Neil Young, Old Man, totes elles produïdes per son pare.

I per què no? És igual que en tingui 33 d'anys. L'important és fer-ho. Sí, es clar que és fill de Paul McCartney, tampoc és significatiu. O sí?

KIM GORDON

Adoro Sonic Youth. Em fascina la seva frenètica activitat al marge del seu treball musical arxi-conegut. Com si fossin un col·lectiu, encara que cadascú d'ells actua de forma independent, mantenen les mans i orelles obertes al món de les arts, en qualsevol de les seves vessants. En aquesta ocasió em ve de gust mencionar la línia de roba que ha creat Kim Gordon amb el nom de 'Carte Blanche' per a la marca Sportmax. És el segon cop que la marca de roba de dona, implica a un artista per a una col·lecció limitada. El passat any, va encetar la iniciativa Christophe Brunnquell, ex-director d'art de Purple. Preguntada la baixista sobre el nom, explica que 'bàsicament, se'm va ocórrer per aquest tipus de col·laboracions, amb diferents arts, de manera que la idea sigui la de ser realment més obert o lliure'.

SOFIA COPPOLA

Dues notícies relacionades d'aquest cap de setmana. Una bona. L'altre no. La primera que l'extraordinària deixebla Sofia Coppola s'ha endut el Lleó d'Or del Festival de Venècia amb la seva darrera pel·lícula Somewhere. La segona, que el director francès Claude Chabrol ha mort a l'edat de 80 anys a París. Chabrol, com a figura clau dins de la 'nouvelle vague', ha sigut un dels puntals del cinema dels darrers anys. Malgrat tot, gràcies a la primera, no trobarem a faltar tant al segon. La vida continua.

(fot.Tony Gentile - REUTERS)

TODD RUNDGREN

Sempre m'han cridat l'atenció aquestes classes que donen alguns musics. Ho dic des del màxim respecte. Trobo fantàstic aquest tipus d'ensenyament amb estudiants. I a més, crec que desgraciadament mostra un altre aspecte diferenciador respecte nosaltres. Aquí és del tot impensable una cosa així. Quin pares s'ho prendien seriosament?

Aquest octubre i novembre, Rundgren estarà impartint classes i conferències a estudiants de la Universitat d'Indiana, sobre el negoci del rock, especialment del període de màxima activitat d'ell com a music. No dubto gens ni mica, que al darrera d'obres com Runt, Something/Anything? o A Wizard, A True Star, per citar només una part de la seva extensa obra, hi ha d'haver molt per aprendre. El music es troba enmig d'una gira per nord-america centrada precisament en la seva primera etapa, una gira que després d'una breu aturada continuarà per Nova Zelanda, Austràlia i Japó a partir del 24 de setembre fins abans de les classes. En unes recents declaracions, Rundgren es va agafar l'assumpte mig en broma concloent amb un 'Diguem professor Henry Higgins'.

LOU REED

Segons publica TMZ.com, Susan Boyle es trobava en el plató de la cadena nord-americana NBC a Los Angeles en el transcurs del programa America's Got Talent preparada per interpretar Perfect Day quan, tan sols uns moments abans, va arribar una desautorització del propi Lou Reed perquè no la cantés. Un portaveu del músic de Nova York va afegir senzillament que 'el cantant no és fan de Boyle' i que si t'agrada bé i sinó també. Sembla que la notícia no va satisfer de cap manera a la cantant lírica que va arrencar a plorar i va abandonar els estudis ràpidament per tornar cap a Europa negant-se a cantar cap altre tema.

Susan Boyle, sorgida de la versió britànica del mateix concurs i que va vendre 8 milions d'unitats del seu primer disc a tot el món, està ultimant els detalls del nou treball que sortirà a la venda aquest novembre, casualment just abans de Nadal.

Ho sento Susan, però jo tampoc soc fan teva i ja en vaig tenir prou amb la versió del 97.

THE XX

Anem de hype. Principis de setmana. Premis Mercury Prize. D'entre els 12 nominats al millor àlbum produït al Regne Unit i Irlanda entre juliol del 2009 i 2010, l'escollit ha estat el de la banda de la capital anglesa The XX. Per a ells son les 12.000 lliures. Els 11 candidats restants que optaven a la substanciosa xifra de calerons eren Dizzee Rascal, Mumford & Sons, Corinne Bailey, Biffy Clyro, Laura Marling, I Am Kloot, Villagers, Kit Downes Trio i els meus favorits Paul Weller, Wild Beasts i Foals. Hauria pogut ser molt pitjor.

(fot. Rez Avissar)

MARXANDATGE

A finals d'agost llegia que s'havia venut la tassa de water que utilitzava John Lennon per casi 11.600€. L'afició a la música pop et pot portar, - ehem - sense que t'adonis, a tenir un interés especial per tot allò que l'envolta. Comences amb el suport musical. No entrarem aquí ara si és millor en el clàssic i insuperable format en vinil o en el més fred i sofisticat dels digitals. Pots continuar col·lecionant les entrades, o en el seu cas, les polseres d'accés. Les samarretes, els fulls del set-list, escrits de qualsevol manera i que es queden per l'entarimat després del concert. O pots anar més fort i acabar com el feliç comprador de la tassa de water. El món del pop està a l'abast de totes les butxaques i no te l'acabes ni que vulguis...

O aquest petjapapers promocional del segon àlbum de la banda de Courtney Love, Live Through This, aparegut el 1994. És que de petita em van ensenyar a ser molt endreçada amb els papers.

THE RADIO DEPT.

Melodies pop en safata de plata. Demà dijous, ens podrem retrobar a Razzmatazz 3 amb la banda sueca Radio Dept., una de les millors propostes pop d'aquesta primera dècada del segle XXI. El concert correspon a la gira de presentació del seu esperat i llargament posposat darrer àlbum, Clinging To A Scheme. Podrem veure i escoltar en directe aquest pas que han donat cap a un pop amb més sintetitzador. I també podrem vitaminar-nos amb aquest so més refinat que els ha permés poder entregar un nou treball a l'alçada del seu debut.

Curiositat històrica: crònica del seu concert el 4 de febrer de 2005 a Sidecar, escrita per l'inesgotable 'poperu' Claudi Ros i publicada per la revista 33RPM en el seu número 0.

MIKE EDWARDS

Mentre circulava amb la seva furgoneta per una carretera de Devonshire, a Anglaterra, li ha caigut al damunt una bala de fenc de 600 quilos, esclafant la part davantera del vehicle i morint en el acte. Edwards va ser membre fundador de la Electric Light Orchestra, formant-ne part fins el 1975. Actualment donava classes de violoncel i era integrant de la Devon Baroque Orchestra. El seu director, Angus Gordon, ha declarat que 'simplement era la persona més agradable i el músic més brillant'.

BOB DYLAN

Sabies que no només Ronnie Wood, McCartney o Bowie entre molts d'altres, utilitzen el pinzell a més del piano per composar obres? Des d'ahir que la National Gallery - Statens Museum For Kunst - a Copenhaguen, exposa, fins el 30 de gener, la nova col·lecció de Bob Dylan, composta per més de quaranta quadres. L'obra, inspirada al Brasil (a que tampoc sabies que Dylan sent fascinació per aquest país sud-americà?), ha sigut concebuda especialment per a ser exposada en aquest museu. De forma explicita, el comissari de l'exposició, Kaspar Monrad, assegura, amb orgull, que es tracta d'una mostra que 'mai ha estat exposada'. El cantant no va assistir als actes de inauguració, encara que el director del museu Karsten Ohrt va dir que estava segur que es presentaria qualsevol dia per veure-la, fins i tot un dilluns, dia que el museu tanca. Tot veritat.

COPPERTONE

No puc deixar escapar l'estiu sense escriure d'una de les estrelles de la temporada de calor. Com a nom comercial sorgeix d'un protector solar dels USA, cap a l'any 1944, propietat dels laboratoris Merck. Però no és fins gairebé 10 anys després, que es va introduir la famosa imatge de la nena que mira amb sorpresa com un Cocker Spaniel li deixa al descobert les seves natges pàl·lides, en contrast amb el seu cos brozejat. Es veu que originalment, arrossegava un punt de racisme a l'acompanyar la imatge amb eslògans com ara 'No siguis un rostre pàl·lid', sent retirats i canviats per d'altres no ofensius. L'autor del logo va ser Joyce Ballantyne Brand, qui suposadament va fer servir la seva filla com a model. També es diu que la nena no és altre que Deborah Martin, néta dels propietaris de la firma. Sigui com sigui, va ser cap a finals de la dècada dels seixanta que una sèrie de panells motoritzats van ser construïts i col·locats per tota la geografia dels Estats Units, especialment a la costa oest, de manera que el gos i el vestit de bany s'anava desplaçant de dalt a baix i de baix a dalt constantment, passant a ser el símbol que és avui. Possiblement ja no en quedi cap en funcionament i si en queda algun, ha deixa't de moure's. Com una anècdota més, afegir que cap el 1965, Jodie Foster va debutar com a model per la marca en un anunci de televisió. Tenia 3 anys. Així doncs, per començar, la mítica imatge de Coppertone.

(Miami - un dels pocs anuncis que queden)

CLAUSTROFOBIA - 1987

Als anys vuitanta, a Barcelona van coexistir dues escenes de bandes molt interessants. Una d'aquestes es donava pel costat punk. L'altre, entenent tot el ventall de formes, colors i olors que podíem trobar en aquella època de creativitat sobreeixida, era de tendència totalment pop. En el primer grup, poden figurar Acció Directa, Ultimo Resorte, els brutals Desechables o les magnífiques i poc reivindicades Draps Bruts. Totes aquestes entre moltíssimes altres del mateix extraordinari nivell. De l'altre grup podem trobar a Distrito 5, El Hombre de Pekín, Kamenbert, Ultratruita, Los Erizos o, també entre molts altres, aquests Claustrofobia. Si existeix un so Zeleste, és aquest. El nucli dur el van formar Pedro Burruezo, Maria José Peña i Antoni Baltar. Després d'un single (que apareix al famós Barcelona Ciudad Abierta de Wild Records), un mini lp i un primer disc, el 1987 editen a través de Justine, aquest màgic Repulsión, amb el subtítol de Música Para los Desheredados. Com a curiositat, la col·laboració de Robert Wyatt en el tema Tu Traición. Quanta assignatura pendent!