J.C. - Life / 1969 (PERCEPTRION)

Poca cosa se sap de la seva activitat i parador actual, però Jimmy Curtiss, en marxa des del 1961 i membre dels imprescindibles The Hobbits, mentre va estar en actiu va ser protagonista d’alguns moments estel·lars, necessàriament presents a l’hora de passar comptes. 

Aquest és un disc no excessivament brillant però interessant i molt poc conegut pels afeccionats a la psicodèlia-folk. Fabricat amb majoria de sons acústics i suggerents wah wah’s, conté un trist rerefons, com si arrossegues el passat i intuís el futur. La portada, amb un concís blanc i negre, amb la seva imatge compartida amb la d’una criatura i amb trets esquinçats sembla que ens vulgui confirmar el mateix concepte. Editat per la seva pròpia companyia, probablement cap el 1969, s’ha convertit en una peça a recuperar per entendre el que està passant. 

O intentar-ho.

D'A

FESTIVAL INTERNACIONAL DE CINEMA D’AUTOR DE BARCELONA 

Ahir, sessió inaugural amb una guapíssima Leticia Dolera que va presentar l’acte. Van dir la seva Marçal Fores, que va fer l’spot, en Paco Poch, distribuïdor d’ Un Amour de Jeunesse el darrer film de Mia Hansen-Løve i que a continuació obria el festival i Carles Rios, el seu director. La sala plena fins la primera fila per escoltar les queixes d’aquest respecte la manca d’ajut públic. El tema comença a ser avorrit. No és trist que haguem de dependre TAMBÉ ( !!! ) del “sistema” per veure aquestes pel·lícules dites d’autor i que cada vegada costen més de veure en les sales comercials?

Ja se com acabarà això, i no m’ho vull ni imaginar.

(cortesia Festival D'A)

NIVELL

Transcric literalment el titular d’una noticia referida al cinema espanyol i la seva programació, apareguda aquest dissabte a El Periódico:

“El Govern prepara una campanya per arrossegar el públic a les sales”.

Segons el diccionari, la paraula arrossegar vol dir estirar una persona sense aixecar-la del terra. Hem d'entendre que enviaran a la policia a les cases i se’n duran a la gent a veure espanyolades per la força?

L’exili ens espera de nou.

T'he dit que al cine!

RÈQUIEM

Dissabte a la tarda vaig al Floridablanca a veure una pel·lícula estrenada el dia abans. A la sala som cinc persones. Tornant cap a casa, em distrec pensant que, per tot el que no tingui relació amb omplir la panxa o entretenir els reis de la casa, no cal amoïnar-se.

Realment hi ha algú que li importi que els cines, les llibreries, les sales de concerts vagin desapareixent?

THE STRANGE BOYS

la [ 2 ] – BARCELONA

22 – 04 – 2012

L’excusa per visitar-nos, la sortida del tercer LP. Aquesta nois porten el rhythm and blues a la sang, al cervell i a tot allà on han pogut i sabut instal·lar-lo. No solem veure aquest tipus de banda per aquí. Ecos de Muddy Waters, dels Stones, dels Dead, dels germans Allman, de Hot Tuna, de Paul Butterfield i així uns quants més. Calats fins el moll de l’os amb els efluvis de tots ells. L’arrodoniment final, What’d I Say de Ray Charles.

“Gràcies per se aquí malgrat la crisi”, va dir Ryan Sambol una estona abans d’acabar. Va estar bé que ho digués. Son el tipus de banda propera, que notes que s’involucren amb el que passa al seu voltant. Érem en un bar de Dallas? En esperit, sí.

Però la pregunta del dia és: per què el públic dels diumenges és tan diferent de qualsevol altre dia de la setmana? És que se’m fa ‘raro’.

LEVON HELM

1940 – 2012

Dijous passat moria als 71 anys aquest home, membre d’una de les millors bandes de la història. 

Ja fa uns dies, però volia anotar-ho. Era gent especial, de la que calia aprendre.

(segon per l’esquerra)

RECORD STORE DAY

BARCELONA

Tot va començar el 2008 als Estats Units i a Barcelona, si no vaig errada, és el segon any que s’organitza. Què té d’especial el dia aquí?  

És possible que no anem a comprar música si no ens munten una jornada folklòrica com passa amb Sant Jordi i els llibres? És possible que algú pensi que això és Hollywood? Pot ser que a les botigues “modernes” del centre hagin viscut el dia d’una manera més... distret? A la resta de territori metropolità, res de nou. 

Per aquestes latituds, sense tocar la morfologia usada en anglès, jo hi afegiria el toc barretinaire i el batejaria com el Record Store “tocaperes” Day.

21 d’abril – 12.00 del migdia a 3 km. de Catalunya Square.

DANIEL JOHNSTON

SALA BIKINI - BARCELONA

19 - 04 - 2012

Com si s’acabés d’aixecar del sofà de casa

Com qui rep uns amics

Agafat al micròfon, com si depengués d’ell per no caure

I bevent aigua, assedegat... 

Davant d’una persona com Daniel Johnston, no podem fer més que deixar-nos amarar per la seva essència única imperfectament perfecte. Encetant el concert en solitari i després amb els valencians de Betunizer – totalment a l’alçada – ens va embruixar, com no podia ser d’altre manera, amb històries com Lost In My Infinite Memory, Speeding Motorcycle, Casper The Friendly Ghost, Walking The Cow o True Love Will Find You In The End per citar-ne algunes.  

I vam desaparèixer sota la seva capa. I nosaltres que ens vam deixar, encantats. Perquè va ser una nit màgica. I perquè els trucs, son del tot innecessaris entendre’ls.

Immillorable.

SKIP ALLEY - TWO QUID DEAL? / 1972 (TRANSATLANTIC)

Dos àlbums després, canvis interns i canvi de segell, converteixen aquest tercer editat el 1972 en la peça de la discòrdia. Hi ha qui diu que el seu so va passar a ser menys lliure, però en qualsevol cas (en vindria un més), va ser el que va tancar una carrera de les més interessants de l’època àlgida del progressiu europeu. La formació que signa aquesta obra l’integren els originals Bob James i Krzysztof Henryk i els incorporats Nick Graham – ex Atomic Rooster – i Tony Knight (Tony Brown).

La portada és diferent a la que va sortir al Regne Unit i Nord Amèrica on la banda figurava a la contraportada. M’atreviria a dir que, en el cas que ens ocupa, aquesta edició diferent no va ser iniciativa només del i pel territori que es considerava (ho he escrit en passat?) 'la reserva espiritual de occidente', que com acostumava a passar, podia censurar-la per motius principalment sexuals, sinó que ho va ser per tots els països dins del mercat continental europeu.

COACHELLA 2012 ( 2 )

A la soleïada Califòrnia, al llarg d’aquest passat cap de setmana i el proper, es porta a terme el festival més fashion de tots els festivals que es fan i es desfan. Grans noms i una infraestructura de molta qualitat. Però el que m’ha cridat més l’atenció ha sigut la importància que se li dona al propi guarniment. I anant escodrinyant, he acabat posant Coachella Fashion al cercador d’imatges de Google i el que ha aparegut, m’ha fulminat.

És bo que la manera de vestir de la persona passi a ser tan, però que tan destacable? El festival és ja reconegut per aquest fet, sí. I és evident que moltes de les bandes que hi passen, toquen en altres festivals del món al llarg de l’estiu. Llavors, és que l’interès del festival ja no està tan en el qui i el què passa a l’escenari, sinó que simplement es converteix en l’excusa per trobar-se i lluir palmito? 

The Times They Are A-Changin... del tot.

COACHELLA 2012

JAMES - 1a. jornada

Els noranta, un dels moments de Manchester. James, transportats i triomfant a Coachella. Àlbums com Gold Mother, Seven o Laid, em van deixar una marca casi tan profunda com el primer dels Stone Roses.

Descontrol total a l’escenari... i a casaaaa.

FLEA MARKET

Plaça Blanquerna / Barcelona

De shopping, avui tocava. Però res de botigues, ni de grans superfícies, ni de targetes de crèdit, ni de guàrdies de “seguretat”, ni d’agressivitat publicitària. El millor popambient possible, bon rotllo, sol (al matí n’ha fet), color. Molt color.

Sabates, bijuteria, cinturons, bikinis, rellotges, llibres, càmeres de fotos, vaixelles, abrics, bosses, barrets, carteres, DVD’s, gerros, maletes, americanes, mitges, walkman’s, discos, tot per allà, amb preus d‘entre 1 i 6 euros.

Amb tan poc, amb el que ja tenim, no-més. La segona mà s’imposa. Per fi.

BOND, JAMES BOND

Malgrat les transformacions, perdre’m pels mercadillos continua sent una de les distraccions que em proporciona més plaer. Objectes, llibres, discos, igual que planetes en el firmament es van escampant pel meu univers particular. I observo que aquest univers no és com el de la majoria de persones que m’envolten. No reconec determinades transformacions i no hi entraré.

Viatjar en el temps: caminant entre esteses de llibres exposats en taules, instal·lats en l’ordre que els hi hagi fet més ràbia. Trobar les fonts: les histories escrites per Ian Fleming i que van ser la inspiració per la saga 007 a les pantalles de cine, per exemple. Editat l’any 1967 per l’editorial de la família Aymà i traduït per Miquel Martí Pol. 

Com és possible que una cosa tan simple com aquesta, pugui començar a semblar un acte de resistència?

XVII MINIFESTIVAL DE MÚSICA INDEPENDENT DE BARCELONA

CENTRE ARTESÀ TRADICIONARIUS

30/31 - 03 - 2012

Nova cita amb el festival més interessant que es realitza en aquests moments a la ciutat. La suma de la confecció d’un cartell amb una encertada selecció de participants, més la comoditat que proporciona les formes del propi esdeveniment – des de l’enorme proximitat amb el que passa dalt l’escenari fins a les seves conseqüències a baix – el converteixen en un festival que et fa sentir privilegiat només pel fet de ser-hi.

ALASDAIR ROBERTS (Glasgow) – 20 hores

ALPHABET BLACKWARDS (Oxford) – 21,00 hores

LAETITIA VELMA (Paris) – 21,50 hores

ANÍMIC (Collbató) – 22,45 hores

SARAH NIXEY (Londres) – 23,40 hores

DARK DARK DARK (Minneapolis) – 00,30 hores

Davant d’una cinquantena de persones, va arrencar l’escocès Alasdair Roberts que va treure el seu primer treball en solitari el 2001 de la mà del perspicaç segell Secretly Canadian. El van seguir els Alphabet Backwards amb una proposta que va ser com el final d’un castells de focs, un coet darrera l’altre i sense parar. La següent aparició, Laetitia Velma que es va veure obligada a abandonar els teclats per problemes d’afinitat tècnica, donant-li una impetuositat imprevista que va adornar subtilment l’escena. Trec el cap al bar del Centre Artesà. Al meu costat els membres de Dark Dark Dark, també asseguts a una taula i fent callar de la mateixa manera els budells mentre no els hi arriba el torn de saltar al petit escenari. Mentre, els Anímic ja aportaven l’instant intel·lectual de la nit sense deixar que badéssim un moment tancant el set amb una detonant Taut. Amb un vestit dels que no pots respirar fons sense que rebentis la cremallera, Sarah Nixey va barrejar temes pre i post Black Box Recorder sense haver perdut pel camí ni un àpix d’aura. Tancant, Dark Dark Dark amb una dolça i penetrant Nona Marie Invie captivant-nos amb cadascun dels temes que anaven traient com d’un sac a l’esquena i comprenent el perquè de l’expectativa. 

A l’acabar, tampoc érem gaire més d’un centenar de persones. Igual que un misteri de fe.

Anímic

Sarah Nixey

Dark Dark Dark