dimarts, 30 d’octubre del 2012

BEEFEATER IN–INEDIT 2012 ( 5 )

SUNSET STRIP (2012) 
 
Un repàs per la història d’aquesta famosa avinguda, dels seus inicis fins l’actualitat. Passa per totes les èpoques de forma molt metòdica, el què fa que se m’hagi quedat molt curta l’etapa dels seixantes i setantes. Poques declaracions d’interès, massa nostàlgia gratuïta. Qui va ser el primer en arribar-hi a plantar enciams o la depriment imatge del què en queda no em va enganxar. Si fas un documental sobre alguna cosa que n’hi ha per triar i remenar, com a mínim has de ser un pel original. Un aprovat ben justet.
 

dilluns, 29 d’octubre del 2012

BEEFEATER IN–INEDIT 2012 ( 4 )

JE SUIS VENU VOUS DIRE... GAINSBOURG PAR GINZBURG (2011)
 
Nou documental amb una imatge més crua, sarcàstica i suïcida d’aquest home tranquil que no em canso de veure. Centrat en la seva persona, trepitjant a poc a poc. El millor dels que se li van dedicant?
 

diumenge, 28 d’octubre del 2012

CD DE PETS I ...UKELELES

No me’n puc estar. Divendres fent un cafè en un bar, llegia a l’Ara sobre un CD, únic i exclusiu, homenatge als Pets, que qui volgués podia adquirir aquest cap de setmana amb el diari apoquinant els 9,95€ que en fan pagar, preu “Corte Inglés”. Un homenatge és una cosa molt seria i en moltes ocasions queda desvirtuat pel pur negoci o com en aquest cas, disfressat d’homenatge, el que possiblement sigui la penúltima munyida a la vaca.
També llegia el descobriment de la darrera sopa d’all patrocinada per dos col·legues representants de la modernitat: la banda de Mataró The Free Fall Band. És tot tan familiar, tan formal i previsible, com les sobades declaracions de principis, la utilització d’un ukelele – l’instrument mascota que no pot faltar en cap banda que presumeixi d’estar al dia – i ser tan insípid com un mort amb cames.
 
Estil.

dissabte, 27 d’octubre del 2012

BEEFEATER IN–EDIT 2012 ( 3 )

TROPICÁLIA (2012)
QUADROPHENIA: CAN YOU SEE THE REAL ME? (2012)
 
Primer regal del festival: Tropicália, del director Marcelo Machado. El moviment comandat per Caetano Veloso i Gilberto Gil al Brasil de 1967, 68 i 69 explicat per tots els que hi van participar. Com diu la promoció: un orgasme visual fet d’arxiu rar, collages pop i declaracions brillants.
 
Havia de continuar el periple amb Quadrophenia: Can You See The Real Me?. Els llums que s’apaguen, la promo del festival que hem de tragar-nos prèvia a totes les projeccions i comença el documental. Les primeres paraules de Townshend, de Daltrey i els subtítols que no surten en pantalla. Primers xiuxiuejos, seguits de xiulets i palmes. Llums que s’encenen i una veu que demana disculpes pel problema i ofereix l’opció, donada la dificultat de solucionar-ho per aquella mateixa sessió, de recollir una nova entrada per bescanviar-la per un altre dia. Cares d’irritació, de contrarietat i pena. Un 0 pels organitzadors. Ahir ja va passar algo similar.
 

FIRADISC ( 2 )

Aquesta setmana parlava amb un dels privilegiats (o no) que treballa al carrer Tallers. M’explicava la seva desesperació i la seva teoria sobre el desenllaç final dels diferents suports musicals i dels propis músics. Les grans companyies, i no només les grans, tan sols estan pels diners. Voler veure un rastre de sensibilitat en elles, és com voler veure un de vergonya en un polític. Per altre banda, els músics, cada vegada més, utilitzen el recurs de l’autoedició i la venda d’aquesta a traves de la seva pàgina a internet. I així va acabar descrivint-me el futur de la botiga i en conseqüència de les que hi anem anant, més o menys sovint, a “fer gasto”. 
També dels col·leccionistes va dir-ne la seva. Aquest grup d’éssers malalts capaços de vendre’s  el marit o a sa mare a canvi de poder escodrinyar en una pila de discos. 
 
I avui  he pogut calmar aquests instints al FiraDisc.
 

BEEFEATER IN–EDIT 2012 ( 2 )

 
CURE FOR PAIN: THE MARK SANDMAN STORY
 
Primera nit i primer sold out del festival. Pel·lícula sobre el carismàtic líder de la banda de Massachusetts. Un document interessant. Pel meu criteri: un xic massa sentimental.
 

divendres, 26 d’octubre del 2012

XII FIRADISC

COTXERES DE SANTS

Des d’aquesta tarda i fins diumenge, s’instal·la un petit i modest paradís a l’edifici de les antigues cotxeres de tramvies al carrer de Sants. Però no pel seu reduït espai o els humils expositors, es poden deixar de tenir experiències satisfactòries assegurades i de gran nivell d’excitació.
 

BEEFEATER IN–EDIT 2012

FESTIVAL INTERNACIONAL DE CINE DOCUMENTAL MUSICAL DE BARCELONA
 
DEL 25 D’OCTUBRE AL 4 DE NOVEMBRE
 
Onze dies de cine... i música.
 

dijous, 25 d’octubre del 2012

THE KHALSA STRING BAND – THE KHALSA STRING BAND / 1973 (LABEL PRIVATE) SIKH YOGA

Tots ells son membres de la comunitat Sikh, col·lectiu arrelat als moviments ioguis de l’època en que encara podies guardar esperances de canviar el món, un planeta en pau i equilibri. El grup practicava una música folk de clara i forta tendència per la filosofia hippie més espiritual i segons he pogut esbrinar a internet, encara actualment algun dels seus membres continuen vivint en el mateix estil de vida i tocant música.
 
Els aires folk/psych de One Creator, Chil’s Play o Song Of Bliss em donen una idea aproximada d’aquell inspirat estiu de 1.973 a Nova York, any de l’enregistrament d’aquest treball únic, encara que per algun lloc he llegit d'uns possibles treballs posteriors, circumstància que desconec.
 
Una obra referent, històrica i de bellesa inusual.
 
 

dimecres, 24 d’octubre del 2012

SYLVIA KRISTEL

1952 – 2012
 
Icona de part dels canvis que els anys setanta continuaven sacsejant a la societat, va morir dimecres passat a causa d’un càncer. La mirada entre innocent i lasciva que manté en les pel·lícules que va fer al llarg de les dècades dels setanta i vuitanta, ni als homes, ni a nosaltres les dones, ens deixa indiferents.
 
 
(single corresponent al tema de la primera pel·lícula amb Banda Sonora de Pierre Bachelet)
 

(amb Francis Lai, qui va fer la BS de la segona entrega)

diumenge, 21 d’octubre del 2012

STELLA McCARTNEY

L’altre dia vaig passar per davant de la botiga que ha obert a la ciutat. Em va produir una especial satisfacció al veure el cognom. Me’ls vaig imaginar sopant, pare i filla: You know? I open a new shop in Barcelona.
També vaig pensar: però quina crisi és aquesta? Al passeig de Gràcia van obrint botigues de marques de luxe, aviat es sumaran altres com Prada, Michael Kors o Dior que està buscant el seu forat. No és temps de vaques magres per a tots? Estem tornant a l’Edat Mitjana? Al feudalisme? Reis i vassalls? Rics i pobres?... Anar cap a que uns tinguin molt i altres molt poc no se’n diu crisi.
 
I ell que aixeca la vista del plat de sopa vegetariana i diu: Sorry? What did you say, darling?
102 del Passeig de Gràcia
 
(photo Mary McCartney)

divendres, 19 d’octubre del 2012

FLOWERS POP ART

 
 
Fer un documental sobre la seva persona no ha estat només una bona idea d‘en David Amills i Simón Borràs, és també un senyal de bona salut. La personalitat d’en Flowers en una ciutat com la nostra, és curiosament estranya per dos motius: el primer, pel fet de reivindicar de manera convençuda i sense descans la història del pop i el segon, per la seva curiosa manera de ser, diferent – com tots sabem, l’importa una merda el que diguin les tendències i diu les coses que pensa quedant-se tan ample – tant una cosa com l’altre difícils d’entendre per la gent que fem tot el contrari, o sigui tots els demés.
 
Ahir nit em vaig apropar als Cinemes Girona per assistir a la que havia de ser la darrera projecció de les tres anunciades, no sent així pel fet de que donat l’èxit que ha obtingut, han decidit allargar-ho tres sessions més. I és que no n’hi ha per menys.
 
El documental es composa en la major part de comentaris seus, però també hi surten una pila d’amics o coneguts que van opinant sobre la seva persona. Des d’una guapíssima Àngels Bronsoms, un Francesc Fàbregas que casi no se’l sent, un perspicaç Eduardo Möller o el bon minyó d’en Gay Mercader entre molts altres, tot molt ben posat, encaixat i entretingut.
 
El nostre protagonista assisteix en persona a cada una de les sessions, presenta la pel·lícula i quan acaba, improvisa un monòleg dels seus homenatjant als Doors, reivindica i aconsella discos en vinil que agafa d’una pila i finalitza llançant les seves eternes consignes: “Esto es lo que teneis que escuchar y no la mierda que se hace ahora” o amb un rigorós “¡Educaros!” per tancar el parlament i que va arrencar els aplaudiments de tots els presents a la sala com si no anés amb nosaltres la cosa. Va sortir passadís amunt, donant la mà a dreta i esquerra.
 
Brillant.
 
I per què no està a l’In-Edit 2012?
 
(en plena recomanació del primer dels Kinks)

dijous, 18 d’octubre del 2012

FRED I SON + THE MISSING LEECH

DANIEL JOHNSTON TRIBUTE
ESPAI CULTURAL DE CAJA MADRID – BARCELONA
17 – 10 – 2012
 
Aquest era el segon concert dels programats en motiu de l’exposició del músic i artista nord-americà. Van obrir The Missing Leech, aquest cop en format duet. Maurici Ribera, acompanyat d’un inspirat Edu Mató a la guitarra elèctrica i teclats, va oferir un concert on destacaria la màgica compenetració aconseguida per la parella manresana. Les diferents expressions que Mató anava extirpant de la seva guitarra es convertien amb el suport gairebé perfecte per a la particular veu de Ribera. La complementació va funcionar com era d’esperar. Part del repertori de Missing Leech, una brillant (hauria de dir versió?) de Somriu, intercalant temes de Johnston com Devil Town o una Crazy Love a càrrec d’un Edu Matò que em va posar la pell de gallina, van deixar el llistó molt alt.
(cartell realitzat per Edu Mató)

 
 
La segona part la van protagonitzar el quartet barceloní Fred i Son, aquest cop, sense Elisenda Daura, convertit en les tres quartes parts del grup com van dir ells mateixos. I no van pas sobrepassar el llistó. Van arriscar molt menys que la banda que els va precedir, amb les seves versions de temes com Beatles o Casper The Friendly Ghost van complir amb un aprovat ben justet. Els hi va faltar l’entrega, la passió i el més important, el creure-s’ho, qualitat que la parella del Bages els hi va valer una matricula d’honor en entendre el que ahir tocava fer: homenatjar al geni.
 
 

dilluns, 15 d’octubre del 2012

BAR LLIBRERIA ROXANNE

Barcelona és bona, si la bossa sona... fluixet. Com un degoteig, un altre espai de música en viu que tanca. Aquesta tarda llegia el darrer número de l’Independent de Gràcia i m'ho confirmava:
“El festival Músiques Disperses és una de les víctimes del tancament del bar llibreria Roxanne, obligat a abaixar la persiana aquest dilluns després de rebre la notificació de l’ajuntament. Les reiterades denúncies per soroll per part d’un únic veí han acabat amb tota la programació cultural d’aquest emblemàtic establiment.” 
 
Si en una reunió del que sigui, hi ha una finestra oberta i alguna persona nota la corrent d’aire al clatell i li molesta, la finestra es tanca per varies causes: perquè és un acte de curta durada, perquè no afecta a tot un col·lectiu de ciutadans i perquè ningú es quedarà sense feina. Però això, no és una simple finestra. Te una història, afecta a tot un col·lectiu de gent i a la feina d’un bon grapat d’ells. Què està passant?
 
Quant aquest veí va arribar, el local estava ja obert? L’establiment, que no disposa de la corresponent llicència? Una sola persona, pot produir aquesta actuació per part de l’ajuntament? Caldrien aquestes respostes i moltíssimes més. 
 
Lamentable. 

diumenge, 14 d’octubre del 2012

CAP BRAÇOS CAMES COS

FUNDACIÓ ANTONI TÀPIES
22 juny – 4 novembre
 
“Cap braços cames cos proposa una experiència sensorial de l’objecte i de l’exposició. El fet que l’espectador sigui capaç d’apreciar algunes de les obres del dors, de sentir-ne el pes, el gruix i la materialitat, de poder-hi ser al costat, i al darrere, el convida a fer servir la pròpia presència física a l’hora de veure.” 
 
Determinada obra em suggereix la mateixa sensació que la música. En realitat tot és una qüestió d’emocions. En especial, però, l’obra d’Antoni Tàpies sempre m’ha atret. La seva exploració, l’interés per descobrir, la recerca de les capacitats humanes, una certa actitud provocadora i la modernitat més ben entesa n’ha sigut l’exponent. Son obres que pertanyen a la darrera etapa de l’artista, quan era conscient del seu envelliment i de les limitacions físiques que això comporta en el cos, on va voler mostrar de nou i d’una manera més propera i exasperant el seu diàleg amb la vida, la mort i la sexualitat. Fidel al seu llenguatge ple de simbologia i sentit espiritual, passats tan sols uns mesos del seu traspàs, aquesta exposició, que ens mostra amb el que s'estava barallant la darrera etapa de la seva vida, és el millor punt i final d’un dels més grans exponents de l’informalisme.
 

dijous, 11 d’octubre del 2012

CAVE

HELIOGÀBAL – BARCELONA
9 – 10 – 2012 
 
La banda de Chicago, formada pel polifacètic Cooper Crain al capdavant – amb un fenomenal òrgan AceTone que li treia les entranyes – el bateria Rex McMurry, amb qui va formar-la, més Rotten Milk i Dan Browning, ens prometien una vetllada de dimarts, plena d’autèntica psicodèlia. La convocatòria era a les 20.00 hores sota amenaça d’avisar als antidisturbis – cosa ja habitual al barri – si a l’hora de sopar gosàvem continuar amb el soroll. No hi cabia ni una agulla, el cartellet de l’entrada amb l’aforament del petit local de Gràcia, es petava de riure.
En l’actualitat, hi ha poques bandes que apliquin tan seriosament l’ensenyament rebut. Igual que una màquina de tren, van anar agafant velocitat i era fascinant veure com s’anaven escalfant a mesura que interpretaven els diferents temes que composen la seva breu però ja consolidada discografia. A poc a poc, vam poder veure com formaven una espiral de llum, igual que un cicló, on hi vam acabar tots a dins, fins i tot el cambrer, girant i girant, en èxtasi fins que es va fondre en acabar el show magistralment amb un paisatge sonor final de casi 10 minuts de mantra que va posar moltes coses al seu lloc. 
 
Enganxada.
 
 
 
NOTA:
Felicitacions als responsables de la sala per la bona pensada de fer desaparèixer les cadires. 

dimarts, 9 d’octubre del 2012

LADY GAGA – BARCELONA

La nit del dissabte al Sant Jordi, fent honors a la tradició escatològica dels catalans, va realitzar una peformance de vomitats i repartiment de salsitxes per part del públic que s’agraeix.
 
La història ens jutjarà a totes.


TWO-LANE BLACKTOP – 1971

A vegades als ferrocarrils coincideixo amb gent que quan se’ls hi para al davant, sembla que no sàpiguen si pujar o no, com si els donés igual agafar-lo tant en un sentit com en l’altre, com si realment no importés cap a on anar.
Ahir per la nit, reveient la pel·lícula de Monte Hellman, vaig fer aquest comentari en veu alta. Van tan perduts com sembla? Ens volen dir que és el mateix anar cap al nord que cap al sud? Et produeix també una agradable letargia. El funcionament dels protagonistes que es gronxen al ritme d’unes fictícies ones com damunt d’una barca, convertida en aquest cas en un Chebrolet del 55, guanyant-se la vida en carreres il·legals. Adorables. Tampoc calen noms: n’hi ha prou amb dir-se el conductor, el mecànic o la noia, interpretats per James Taylor, Dennis Wilson i Laurie Bird o l’home del Pontiac GTO del 1970, per Warren Oates qui va explicant una història diferent a cada un dels autostopistes que va recollint, un dels quals és un divertidíssim Harry Dean Stanton. Per rematar-ho, Hellman ens deixa clavats amb un final que resumeix magistralment el film. 

 
 
Ella, la noia, a part d’aquesta pel·lícula va aparèixer i cuidar de la fotografia a Cockfighter (1.974) la següent de Hellman – amb qui va estar un temps unida sentimentalment– i en un petit paper a Annie Hall (1.977). També va estar amb Art Garfunkel – la portada de l’àlbum Watermark (1.977) és d’ella – i els 25 anys va decidir que ja en tenia prou i es va suïcidar a l’apartament del cantant. 
Laurie Bird
 
Fragments de Moonlight Drive dels Doors i d’una versió que no identifico del Me and Bobby McGee son el rastre musical d’un clàssic del cinema nord-americà més intel·ligent.

dilluns, 8 d’octubre del 2012

NICK CURRAN

1977 – 2012 
 
Apassionat del més pur dels estils.
 

ED SANDERS – BEER CANS ON THE MOON / 1972 (REPRISE)

No és cap mal àlbum. Quanta gent voldria liquidar una primera etapa gloriosa i continuar donant la mateixa guerra tant literal com musicalment parlant. Després de la seva estrena en solitari l’any 1969, edita aquest segon en la línea crítica i sarcàstica habitual, marca de la casa. Nonviolent Direct Action, Henry Kissinger, Pity The Bird o Universal Rent Strike Rag, mantenen el nivell malgrat les absurdes crítiques rebudes. Pinzellades de psicodèlia, de folk i moments d’inspiració progressiva (els menys) componen un dels darrers manifestos musicals amb clara tradició beatnik.
 
Vuit anys abans, el 1.964, Ed Sanders va ser – amb Tuli Kupferberg – fundador dels imprescindibles The Fugs i encara avui continua sent un referent actiu de la contracultura nord-americana.
 
 

dissabte, 6 d’octubre del 2012

CRAZY HORSE

Veient la publicitat del Crazy Horse que circula aquests dies per la ciutat, no puc evitar la comparació. La troupe de París, instal·lada al Paral·lel, te el seu origen l’any 1.951. No tinc cap avi o tiet que per aquelles dates tingues residència o passés per la capital francesa que em pugui confirmar si ja llavors la base del show eren els llums i projeccions sobre les noies. Parlar amb Alain Bernardin, suïcidat el 1.994, també serà difícil. Llavors em quedaré amb el dubte. Els primers espectacles psicodèlics a base de llums i projeccions, resultarà que no eren res innovador? Aquelles orgies de color o les projeccions de diapositives en escena tan acostumats a veure, tindran un origen eròtic?
 
1962
(fotografia de Frank Horvat)
 

2012
 

Velvet Underground
 

Pink Floyd

divendres, 5 d’octubre del 2012

XIV FIRA INTERNACIONAL DEL DISC DE BARCELONA

DEL 5 AL 7 D’OCTUBRE DE 2012 – ESTACIÓ DEL NORD 
 
Una estranya sensació s’apoderava de mi aquesta tarda. Havia traspassat alguna mena de porta inter-temporal i m’havia traslladat a la del passat 5 de maig? Casi les mateixes cares, els mateixos discos, sort del casi. Amb imaginació i ganes de trobar aquella peça que m’ha fet creure que ha valgut la pena pagar els 6 euros per entrar, surto satisfeta d’aquesta nova edició d’una fira cada vegada menys de col·leccionista.
 

dijous, 4 d’octubre del 2012

BIG JIM SULLIVAN

1941 – 2012 
Històric guitarrista de sessió amb una llista interminable de col·laboracions i d’èxits. Diuen que va ser el primer músic en disposar d’un sitar a les illes britàniques, circumstància que el va ajudar a popularitzar-se entre l’escena psicodèlica naixent. Tenia 71 anys.
 

61 FIRA DEL LLIBRE D’OCASIÓ ANTIC I MODERN

PASSEIG DE GRÀCIA – BARCELONA
 
Anava pel passeig de Gràcia avall i barrilava en què deu pensar el personal que treballa als diferents stands arrenglerats, sobre la gent que s’ha passat a la moda de les “tablets”. Suportant pobrets, a més, la pluja, la xafogor i els guiris. Primer li va tocar el rebre a l’elepé de vinil, i van fer el ridícul més espantós. Ara li toca al llibre, i faran el mateix ridícul. Pensa una.
 
Portades històriques, edicions rares, de tiratges curts, originals, clàssics o peces que em falten per completar una sèrie especial. Em passa igual que amb els discos. Acabo amb les mans brutes de lletres, encantada, com una criatura amb les mans brutes de jugar amb la terra.
 
 
 

dimarts, 2 d’octubre del 2012

WE FIVE – MAKE SOMEONE HAPPY / 1967 (A&M RECORDS)

Segon àlbum d’aquest grup de Los Angeles  experts en harmonies pop. Format per Michael Stewart – germà de John Stewart dels Kingston Trio – amb Jerry Burgan, Peter Fullerton, Bob Jones i Beverly Bivens d’extraordinària veu, que s’hi va afegir una mica més tard – i substituïda després d’aquest elepé per Debbie Burgan, dona de Jerry Burgan. Van encetar carrera l’any 1965 amb You Were On My Mind, continuant amb aquest. Ambdós treballs son d’una qualitat extraordinària i els que marquen l’autèntic so del grup.
 
Clàssics de la primera escena californiana.
 
 
 
Beverly Bivens

dilluns, 1 d’octubre del 2012

BARCELONA 1957 – LEOPOLDO POMÉS

FUNDACIÓ FOTO COLECTÀNIA 
 
És un d’aquells espais de Barcelona que quan hi soc no m’ho sembla. Potser el seu paviment fosc, de fusta, contrastant amb les seves blanques parets i la seva il·luminació zenital, que li dona un aspecte d’una galeria del Soho, no ho sé, només li faltaria un petit jardinet al darrera, d’aquells ombrívols, colgat entre mig dels edificis que l’envolten. Hi estan exposant el que en diuen “Barcelona 1957” encara que n’hi ha del 58 i del 59 si no recordo malament, un treball que va realitzar per encàrrec de Carlos Barral i que no va arribar a veure la llum. Es va passar dos anys caminant pels carrers de Barcelona, captant imatges de la ciutat, i al perímetre de les dues plantes de la fundació, n’hi ha penjades un bon grapat d’elles: bars del Paral·lel, porteries de l’Eixample, carrers de la Barceloneta, patis de les escoles “bien” de Pedralbes. 
 
Malgrat les seves col·laboracions en empreses en les que no combrego, no deixen de ser els inicis de l’artífex de part de la història pop de la ciutat. 
 
I les fotos: que son esplèndides.
 
 
(el fotògraf visitant l’exposició)