SHARON VAN ETTEN

La [2] – BARCELONA

29 – 09 – 2012

 

Malgrat ser dissabte, els poc considerats canvis d’horaris i l’aigua que no va parar de caure al llarg de tot el dia, no hi havia lloc per cap excusa. El treball d’aquesta noia enlluerna i la seva nova visita, aquest cop en un espai com Déu mana, la vaig rebre amb la mateixa alegria com segurament els pagesos l’aigua que queia. El seu repertori, amb tres elepes ja al mercat, és d’una qualitat i força que treu l’alè. La seva càlida ironia complementa un directe en el que es troba, i et fa trobar, com a casa. Reparteix petons, explica acudits i deixa en ridícula evidència el típic pinxo que hi ha entre el públic i xuleja el seu masclisme cridant-li un “guapa!” més apropiat d’un plató de Tele5 que de la sala del carrer Nou. Magníficament coberta per Heather Broderick, en un show on els vigorosos Serpents i I’m Wrong explotaven silenciosament, la seva relaxació, ben posada gràcies als glopets de vi que anava fent, me la va acabar encomanant tant que, al sortir, les gotes de pluja que continuaven caient ho feien a càmera lenta.

 

24È FESTIVAL INTERNACIONAL DEL DISC – PERPINYÀ

Aquest cap de setmana a la ciutat nord-catalana de Perpinyà hi ha hagut vinil per donar i vendre. Gran notícia.

Però... per a quan el cartell en la llengua del país?

 

(cartell homenatge a Moebius, traspassat aquest any, realitzat per Jean Solé d’un disseny de Pascal Mezzo)

DANIEL JOHNSTON – VISIONES SIMBOLICAS

ESPAI CAJA MADRID 

PÇA. CATALUNYA – BARCELONA 

 

La setmana passada vaig passar per la sucursal de Caja Madrid, no sense certes reticències i ganes de bescanviar la pela. Diguem que el lloc no és, com em deia un bon amic, el més adequat per a un geni de les seves característiques. No lliga ni que ens esforcem molt. Però un cop m'embarco de ple en l’exposició, em passa el mal de ventre. Mentre observo els dibuixos – que son una part de la col·lecció de Jeff Tartakov, ex-mànager de Johnston – intento transportar-me al cap d’aquest home capaç d’expressar-se fantàsticament, també amb un simple llapis, un bolígraf o un retolador. Encertadíssima l’opció de poder escoltar algunes de les seves cintes primeres mitjançant uns cassettes portàtils de l’any de la picó.

 

Munster Records ha llançat una capsa amb 6 LP’s recopilatoris amb el nom d’History Of An Artist i com a postres hi ha programades varies actuacions. Estic preparada per la de The Missing Leech del 17 d’octubre amb algun que altre convidat sorpresa.

 

(lona del col·lectiu La Camorra fet per a l’ocasió)

  

  

(la granota Jeremiah en tub de neó)

SONIC YOUTH – SMART BAR – CHICAGO 1985

Suposadament ja no existeixen. però de ben segur que ens espera gran quantitat de material per poder continuar adorant-los. De moment, ja han anunciat el llançament, pel 14 de novembre, d’un doble vinil amb l’enregistrament en viu, diuen que en un cassette, d’un concert ofert l’11 d’agost de 1985 a Chicago a un local de nom Smart Bar. La gira pertanyia a l’edició de Bad Moon Rising i inclourà 14 temes, entre ells un inèdit: Kat ‘N’ Hat. 

 

Impertorbables.

 

(portada)

FIONA APPLE

Es desplaça en un autobús acompanyada de la resta de membres en la gira de presentació de l’àlbum The Idler Wheel Is Wiser Than The Driver Of The Screw And Whipping Cords Will Serve You More Than Ropes Will Ever Do – el títol és de debò – brillant com l’anterior, set anys enrere. Es troben amb un control policial a Texas i la detenen per possessió de haixix i marihuana. Va haver de passar la nit a la presó i en va sortir després de desemborsar una fiança. 

 

Però en quin any som?

 

SETMANA DEL LLIBRE EN CATALÀ

30a EDICIÓ 

 

A Alemanya es celebra la Setmana del Llibre en alemany? O a França la del llibre en francès? 

 

Diumenge passat es va clausurar la 30a edició de la Setmana del Llibre en Català. El dia que no l’haguem de celebrar, voldrà dir que no cal. 

 

I tinc un desig per aquest dia: que hi hagi una bona edició, ben triada, de temàtica musical. No n’hi ha prou amb les biografies dels Sopa o els Manelics.

 

PER UNA CULTURA POP EN CATALÀ!

 

HOWLIN RAIN – THE DREAM SYNDICATE

DIVENDRES 21 - PÇA. REIAL - BARCELONA

BARCELONA ACCIÓ MUSICAL

 

Estic cansada de veure com l’únic interès del personal present a la plaça, és qualsevol menys escoltar el què passa a l’escenari. Però en ocasions com aquesta, en que puc veure una de les bandes més importants sorgides de la dècada dels vuitanta, t’hi has de posar bé i aguantar les inclemències i no pas climatològiques. Així doncs, malgrat no ser el lloc ni el públic apropiat – tret de contades excepcions – vaig aconseguir l’objectiu. 

 

Faltaven pocs minuts per a les onze que travessava la cloaca en què s’ha convertit la Rambla i em plantava davant de l’escenari. Puntuals, Howlin Rain. Encara que amb una certa desmotivació latent, ofereixen un interessant devesall de rock amb el regust característic d’aquella onada de bandes que van sorgir la dècada passada a la Costa Oest dels Estats Units, amb grans influències dels seus avantpassats més fumats. Després de 50 minuts de concert i de 40 d’espera però igual de puntuals, a dos quarts de dotze de la nit, era el moment d’agafar aire per contemplar a l’inspirat quartet de Los Angeles. No sé la causa real, el cas és que en motiu del 30 aniversari del llançament de The Days Of Wine & Roses, han organitzat una mena de mini-gira pel sud d’Europa que inclou tres actuacions als Països Catalans (Barcelona, Palma i València), més una a Euskadi i una altre a Espanya. Per a l’ocasió, Steve Wynn tanca la formació amb Dennis Duck, Mark Walton (incorporat en el segon àlbum) i Jason Victor el guitarra que forma part de Miracle 3, banda d’acompanyament del projecte de Wynn en solitari. 

 

Velvet, Television o el que és el mateix, soroll, distorsió, acoblaments, malabarisme sonor, sublimació, catarsi... i amb Halloween vaig perdre el món de vista. Així doncs: objectiu aconseguit.

 

Howlin Rain 

The Dream Syndicate

EMANUEL PIMENTA – IMATGES DEL SILENCI

EXPOSICIÓ HOMENATGE A JOHN CAGE

 

Era de la gent que m’apassiona, que s’atreveix a viure la vida en totes les seves possibilitats. Inevitablement aquest aptitud – voluntària o no, això depèn de cada persona – el va empenya cap al descobriment de les seves capacitats reals. Aquests dies tinc la sort de poder delectar-me amb representacions, interpretacions o imatges resultat d’aquestes capacitats. L’excusa – realment cal una excusa? – és el centenari del seu naixement. A la Virreina de Barcelona, hi ha exposades setze fotografies preses per Emanuel Pimenta el 1988 al pis que habitava Cage a la cruïlla de la 6èna. avinguda amb el carrer 8 de Nova York per un costat, per un altre, tretze fotografies d’una sèrie de partitures del mateix Pimenta a partir de funcions reals del propi Cage, com la cadència de la seva respiració i finalment, l’exposició es complementa amb un film que no vaig poder veure (un altre dia), sobre la col·laboració de l’artista amb Merce Cunningham, company de Cage.

 

Aquest és l’aperitiu de la resta d’activitats repartides les properes setmanes, com unes jornades que amb el nom de John Cage, Sons En Llibertat, a l’Arts Santa Mònica es podrà escoltar les Sonates i Interludis per a Piano Preparat, Roaratorio per a Emissió Radiofònica i Cartridge Music per a Objectes i Electrònica, o a la Tàpies una conferència de Carmen Pardo amb lectura d’extractes d’Empty Words i a l’Institut Nord-Americà una altre conferència de Jame Pritchett, el seu biògraf pel 8 d’octubre. 

 

Pioner en la recerca de sons i música d’avantguarda, és constant el degoteig de noms de músics i artistes multimèdia que han expressat o expressen la influència rebuda d’aquest home. Tot i això, la gran massa continuarà interessada només per la darrera sèrie de torn que emetin per la “caixa més tonta que mai”.

 

 

DANIEL COHN–BENDIT O LA CONSTANT RECAIGUDA D’UN MITE (O ICONA)

Una es fa eternament la mateixa pregunta. Especialment en algunes persones que van tenir-ho a les seves mans. I la resposta em produeix molta tristesa: és llei de vida. Passa tant poques vegades. I en l’època que ens està tocant viure és impossible qualsevol canvi social. Per què enganyar-me. Així, de tant en tant ens fa una visita, convidat per alguna fundació, per presentar algun llibre, o qui sap, potser per anar de botigues al Passeig de Gràcia.

 

La seva retòrica és tan tòpica: haurien de..., demano que..., si fessin això o allò altre..., en fi, aixequem-nos i aneu-hi. El mediàtic líder dels verds al parlament europeu va tornar a trepitjar la ciutat aquest dilluns passat per donar un parell de conferències (estava d’oferta?) dins del cicle organitzat per la Fundació RBA i la Fundació Catalunya Europa sobre Líders i Testimonis de l’Europa Contemporània. Una al propi auditori de l’editorial i l’altre al Teatre Romea (molt adient).

 

Diu: “...els nacionalistes s’ofereixen com a salvadors de l’individu al món globalitzat proposant visions esclerositzades i monolítiques de les identitats nacionals que son camisa de força.” Molt oportú. “La cultura ha de continuar buscant darrere de les identitats de façana la identitat real o volguda de l’ésser humà.” Quan diu cultura, a qui es refereix? “...la sobirania nacional (referint-se a Europa) ja no existeix, és una il·lusió; la sobirania la té el mercat”. 

 

S’hi a tornat o sempre ha sigut tan espavilat?

 

DOLORS PALAU

Va ser de les poques noies que van estar a primera línea de l’escena musical d’aquells anys i per això m’ha fet il·lusió veure-la amb ració extra en comprovar la sensibilitat d’aquell moment, especialment en la gent de Disco Expres, els responsables del reportatge.

Evidentment eren altres temps. Uns temps en que no hi havia cap mena de competició per ser més que ningú. Tothom formava part del projecte. La seva veu i la seva música tenien un segell propi que en Sisa va copsar i va saber utilitzar molt bé. El seu treball al costat del mestre va ajudar en gran mesura al resultat final en Qualsevol Nit Pot Sortir el Sol, Galeta Galàctica o La Catedral i encara avui em continua sent un referent quan la escolto allà al darrere.

 

És cert que era la font d’inspiració d’en Sisa? Només ella? Seguirà sent professora de flauta al Conservatori de Sabadell? Tindrà aquesta sort?

 

 

JONNA GAULT – WATCH ME JONNA GAULT AND HER SYMPHONOPOP SCENE / 1968 ( RCA )

Produït i arrenjat per ella mateixa, aquest és un treball per al lluïment personal de la pròpia Jonna Gault. És un disc que pertany a un moment propici a aquest tipus de producte als USA com ho va ser el yeye a França.

I perquè el nom de Symphonopop Scene? Doncs per què la barreja de Peggy Lee, Nancy Sinatra i una certa saturació orquestral per força han de donar com a resultat un concepte nou amb un nom prou indeterminat com la pròpia obra. Això sí, i també digne de figurar en els anals històrics del pop.

 

Com una bona escudella barrejada.

 

 

   

 

(aquest tema no apareix a l’àlbum, però si en molts recopilatoris de “garage girls”)

 

SUBVENCIONS? NO, GRÀCIES

Sembla ser que definitivament s’han acabat les subvencions.

Tornem a ser lliures!

 

LLUÍS LLACH I DOLORS LAFFITTE

Em vaig quedar sorpresa i esmaperduda. Apareixia al setmanari Tele-Estel que s’editava fa quasi cinquanta anys sota la batuta de l’Avel·lí Artís Giner i en Sempronio. Ella encantadora suggerint algunes formes amb un vestit blau marí per sobre els genolls i un mocador lligat al coll, ell amb la camisa per dintre els pantalons i un jerseiet, soso a matar. Per sort encara no li havia agafat pels gorrets. Però la intenció és la intenció. Una portada on, discretament, tan sols mirant a càmera, se’ls convertia en una parella de dos. Mai més ha estat vist.  

Els anglesos en son els especialistes. Les darreres més sonades van ser quan la febre britpopera amb les de Damon Albarn i Justine Frischmann o el petit Gallagher i la "víbora" de la Patsy Kensit. 

 

Nosaltres va haver un dia, molt molt llunyà que així entre músics, també fèiem parelles. Ara, no sabria ni per on començar.

 

 

SUSPICIONS – LET’S GO GET WILD! / 1982 (WILD HITS RECORDS)

Aquest àlbum ens recorda que el pop és pura actitud i geni. Curiós artefacte de power pop des de la ciutat de Memphis d’Alex Chilton i protagonitzat per la família Enright. Amb la contundència que et dona la confiança i la despreocupació de saber que estàs fent allò que t’agrada a tu i que t’importa un rave el que puguin pensar els demés, comprovo com aconsegueixen la barreja perfecte dels Ramones i Cheap Trick. Deu temes, cinc per cara, interpretats amb la clàssica urgència característica de l’estil que més m’agrada amb una divertida Ghetto Cowboy amb el punteig del tema Atomic de Blondie. 

 

Banda i enregistrament raríssims que com caigut del planeta Venus l’abracem amb els ulls tancats per gaudir-lo en aquests temps en que l’estupidesa humana campa com si fos el més normal.

 

 

SOBRE LA PUJADA DE L'IVA I LA HISTÈRIA AMB ELS COMUNICATS

És que no m’ho puc creure. De veritat algú es pensa que amb la pujada de l’IVA dels pebrots la gent deixarà d’anar al cine o al teatre? És que no recordem les pujades que els cines han anat patint al llarg dels anys i ningú obria boca? Tant si és la porqueria americana que no es cansen d’estrenar, com el poquet cinema alternatiu que ens van posant, deixarem d’anar a veure’l perquè pugen 1 euro el preu de l’entrada? Els impresentables que compren crispetes potser si que hi deixin d’anar – encara que dubto que tinguem la sort – i sinó que simplement no les comprin i anar al cine els hi sortirà encara més econòmic. Per no parlar de les ditxosetes ulleretes 3D. I el teatre, amb els preus ja caríssims des de fa molt temps, imports de 40 i 50 euros l’entrada. Algú es creu que perquè valguin 5 o 6 euros més, les que ja ho pagàvem – algunes de tant en tant – deixarem d’anar-hi? Sobre la música el mateix. De que es queixen? Però si la gent ja no compra música. I els CD crec que poden pujar 1 euro. Per no parlar del format vinil que aquests sempre ha estat pels núvols. I els concerts, si normalment els que es programen a les sales els omplen els guiris! O el cas que trobem del més normal, quan ve gent a tocar i ho fa al Liceu, al Palau o L’Auditori de marras, amb imports extraordinàriament alts i ningú tampoc diu res. Un cas divertit és el dels festivals. El “públic de festival” va per la festa, una persona que es deixa la quantitat de diners que es deixa als bars en beguda i menjar, a 3 i 4 euros el gotet d'un líquid que tenen el valor de dir-li cervesa, multiplicat pel nombre de gotets que es pot acabar bevent al llarg dels tres o quatre dies que dura, ara resulta que li vindrà del que pugi l’entrada? Que pensi que s’ha begut dues cerveses més i llestos.

 

És que la veritable indignació no hauria d’estar en la gent que li prenen el pis o està passant angunies per evitar-ho o pel fet de no veure a cap banquer entre reixes, per posar només un parell d’exemples? Realment el més greu és que el cines o els concerts pugin 2, 3 o 6 euros? Som una colla de burgesos impresentables. Els mateixos que es queixen per aquestes pujades son els que omplen les carreteres els caps de setmana – i el preu de la gasolina? – o les terrasses dels bars. L’estrany és que no es queixin de la pujada de preus de les entrades als museus. Patètic. Estic farta de tanta imbecil·litat.

 

 

HAL DAVID

1921 – 2012

 

Impossible dir res d’un dels artífexs de cançons que son la mateixa essència del que és el pop. Ell sol o amb Burt Bacharach, va escriure varies de les millors pàgines de la història de la música, especialment als anys seixanta i setanta.

 

Harold Lane David, que ens va deixar aquest dissabte, va ser un home predestinat a fer-nos la vida més feliç.