dimarts, 30 d’abril del 2013

RICHARD FARIÑA

Intentant treure entrades a través de internet, per anar a veure Els Feréstecs de Goldoni. En això estic mentre cavil·lo sobre com amb el temps, a canviat la manera de fer i entendre la cultura. Una paraula tan masegada que casi ni la puc reconèixer. Fer art en qualsevol de les seves formes, és un acte individual que una persona ha d'assumir amb total llibertat. I quant van començar les subvencions, va començar el final. En Quico Pi de la Serra ja ho deia:
Cultura rima bé amb literatura,
amb amargura, cura i aventura,
amb pura caradura i amb censura,
amb futura obertura i dictadura,
...
però també amb lligadura i domadura o amb contracultura i ruptura.  

Millor que deixi de cavil·lar i m’aixequi a canviar la cara del disc Reflections In A Crystal Wind, obra d’un dels artistes més interessants de primers dels seixanta i que un estúpid accident de moto va acabar amb la seva vida justament avui, fa 47 anys.
 
 
 

dilluns, 29 d’abril del 2013

VIVIENNE WESTWOOD

La meravellosa Vivienne Westwood, en una protesta d’apicultors al centre de Londres contra l’ús de pesticides, causant segons ells, d’una preocupant disminució d’abelles i altres insectes des que els van començar a utilitzar la dècada dels 90.

Quan sigui gran, vull ser com ella.
 
 
 
 

VIDEO DE LA SETMANA

(setmana nº 18)

BORED NOTHING Echo Room

BORED NOTHING
2013 – COOPERATIVE MUSIC / SPUNK RECORDS

borednothing.tumblr.com
 

 
 

BARS ANYS 80

La pàgina digital de la revista italiana d’art i disseny Domus, recupera un article publicat l’any 83 sobre la tendència emergent en aquella dècada, de muntar espais no tan sols amb la finalitat d’escoltar música, sinó de viure experiències mitjançant el treball dels dissenyadors d’interiors amb els calés dels pijos disposats a fer història.
 
En aquells mateixos dies, a Barcelona hi va haver un moviment molt important de sales i bars que se’n deien de disseny, definició ara poc recorrent, però aleshores dissenyar era un altra activitat nova que s’incorporava a la quotidianitat més normal. Alguns d’aquests locals eren el 33, l’Universal, el Zig-Zag, el KGB, el Si Si Si, el Seltz, el Nick Havanna, l’Standard, el Yabadabaclub, on a part d’escoltar la música predominant i assistir a algun concert memorable com el d’Anne Clark a l’Otto Zutz, et permetia sentir que formaves part de tota aquella novetat. 
 
I ho deixaré aquí.
 
Otto Zutz
  
Zig-Zag
 
 
 
Portada de la revista italiana, dissenyada per Bigas Luna inspirada en “Le violon d’Ingres” de Man Ray i amb l’actriu Valeria Marini fotografiada per Francesco Escalar pel número de març del 1996
 
 
Un altre portada, aquesta dissenyada pel músic David Byrne, pel número de desembre del mateix any
 
 

dissabte, 27 d’abril del 2013

KURT VILE

 
Trobar novetats discogràfiques que em provoquin que fiqui la mà al moneder, cada dia em costa més. Anar a la botiga de discos i sortir-ne única i exclusivament amb gènera de segona mà s’ha convertit en el més habitual. Per això es de celebrar el nou treball de Kurt Vile, un elepé que tot i no descobrir res de nou, deixava anar el centelleig just per destacar a la cubeta entre desenes de discos anodins. Arribant a casa i només fer-li ensumar l’agulla, el centelleig es va convertir en castell de focs.

El divendres del Primavera a les ... 6 de la tarda.



 

divendres, 26 d’abril del 2013

PRIMAVERA SOUND 2013 ( 3 )

I van penjant informació. La darrera, els primers horaris. Ara toca barallar-se amb el rellotge. Coincidències en Bob Mould i Deerhunter, en  Grizzly Bear i Fuck Buttons, en Daniel Johnston i The Breeders, etc. etc.


LUNA LEE

VOODOO CHILEJIMI HENDRIX
 
M’ha enganxat tot d’ella. Com toca, com vibra amb l’instrument. Aquesta noia coreana demostra amb un instrument tradicional del seu país, el gayageum, com pot ser de fascinant l’expressió musical, des de qualsevol àmbit. No només amb l’ukulele, que per altra banda sembla ser que o bé els feliços fabricants han acabat existències o és que finalment ha passat de moda.
 

 

CAKE–POPS

PORTADES EN FORMA DE PASTISSET
 
De petita em deien que mengés sopes, perquè qui menja sopes, se les pensa totes. Aquesta gent se’n deuen de fer un tip de menjar-ne. 
 
Encàrrec anònim per Miss Insomnia Tulip, membre del col·lectiu Eat Your Heart Out.
 
Absolutament brillant.
 
 
 
 
 
 

dijous, 25 d’abril del 2013

JULY – JULY / 1968 (UK - MAJOR MINOR / USA I CANADÀ - EPIC)

Per començar a canviar les coses, l’experimentació psicodèlica hauria de ser assignatura obligatòria a les escoles. No caldria que fos necessàriament a l’hora de la classe de música, a més, crec que és una assignatura optativa i llavors no hi participaria tothom. Hauria de ser a la classe de plàstica, de naturals, de socials, de religió o de ciències, en qualsevol d’elles hi faria el cas. Per impartir-la, no faria falta cap àcid ni cap altre substància extreta de bolets, cactus o herbes de l’Arrabassada. Tampoc cap llibre. Amb discos com aquest n’hi hauria més que suficient. 
 
Van començar com The Playboys, després The Tomcats i finalment esclaten com a July. En aquell moment eren Tony Duhig guitarra, John Field flauta i teclats – més tard tots dos a Jade WarriorTom Newman veu, Chris Jackson bateria i Alan James al baix. Van existir al llarg d’un intens any 1968 i van deixar aquest rastre perquè sapiguem com se les empescaven. El tema que obre la cara A, My Clown, va ser editat com a single i es considera una de les peces clau de la psicodèlia britànica, suposo que per escollir-ne una. 
 
De la família dels ragues, mantres i kirtans que transporten la ment cap a l’estat perfecte de consciència.
 
 
 

dimecres, 24 d’abril del 2013

NÜ SENSAE

Un amic de l’ànima m’envia un missatge important:
 
"Nü Sensae, banda de Vancouver amb forta influència grunge i riot grrrl, actuen aquesta nit a la sala Upload del Poble Espanyol. Ens veiem per allà."
 
Trec el cap per la xarxa, tenen un parell d’àlbums al carrer, l’últim del 2012 i amb molt bones referències. Me’l perdré. La ràbia s’apodera de mi.
 

LOVE & MERCY

M’assabento de la gestació de la pel·lícula biogràfica sobre un dels compositors més gran del segle passat, Brian Wilson i que portarà per nom Love & Mercy
 
 
La idea de la pel·lícula i l’elecció de Paul Dano per a la seva etapa jove i de John Cusack per a interpretar el músic ja adult, ha provocat que s’aixequés al màxim la meva cella esquerra. Llegeixo que es centrarà en l’etapa de la seva vida, allà per la dècada dels setanta, en que estava del tot penjat a les nebuloses de la ment. El músic, amb 70 anys fets, s’ha pronunciat molt favorablement a la realització del film i s’ha mostrat també molt satisfet per la presència del jove actor Dano, el què demostra que està al lloro.
 
 
 

Curiosament, l’any passat s’estava rodant una pel·lícula sobre el seu germà Dennis, amb el nom de The Drummer. Els actors eren Aaron Eckhart, interpretant al bateria i Vera Farmiga que es va posar a la pell de Christine McVie, amb qui va mantenir una relació del 1979 al 1981, dos anys abans de la seva tràgica mort.

 
 
 
 
Tindrem la sort de veure-les per aquí?
 
 
I Vinyl?... Que xungu.
 

 

dimarts, 23 d’abril del 2013

SANT JORDI

. . .
ning, m'he fet amb una rosa
nang, tronada tradició
però en fi, he d'entregar-la i
t'ha tocat ser el meu amor

                                   . . .
Pau Riba
 



dilluns, 22 d’abril del 2013

VIDEO DE LA SETMANA

(setmana nº 17)

CARMEN VILLAINEasy

SLEEPER
2013 – SMALLTOWN SUPERSOUND

www.smalltownsupersound.com


diumenge, 21 d’abril del 2013

TRACK THE MAMMOTH!

 
Ahir es va posar a la venda, coincidint amb el Record Store Day, aquest doble CD recopil·latori en edició limitada de 500 còpies. Està editat pel Mamut Traçut i conté 38 temes de 36 artistes diferents. La reunió de bandes com Orca Team, Fosset and Badger, Silver Phial, Jessica Denton and Geordie Frame, Alice Donut, Phil Wilson, Randi Russo amb grups d‘aquí com Sam Destral, The Missing Leech, Liannallull, Lluís Paloma o Sickbrain sense que els hi tremoli el pols, suma 10. Aquesta és una d’aquelles iniciatives que s’haurien d’encomanar com la febre del whatsapp. I el demés son collonades.
 
 
 
 

dissabte, 20 d’abril del 2013

VINIL A L’ALÇA

És realment grotesc. De quants anys es pot parlar que el vinil se’l considerava un suport prehistòric? Va i ara resulta que segons llegeixo a la web del NME les vendes en aquest format del primer trimestre al Regne Unit han augmentat un 78% respecte el mateix període de l’any passat. Evidentment, i tal com afirmava fa uns dies el president del govern espanyol, el context no és el mateix, ben cert. Allà, la gent te un nivell cultural suficientment desenvolupat com per comprar discos (o com per viure referèndums d’autodeterminació) com la cosa més natural del món.
 
 
Interior i exterior de la botiga Luchador Records del carrer de Ferlandina, fa una estona, en les seves anunciades darreres hores de vida.
 

divendres, 19 d’abril del 2013

PAN Y MUSICA

En l’època en que els discos arribaven en comptagotes a través dels primers exploradors, m’expliquen que aquesta era una de les botigues de Barcelona que va començar a tenir aquest tipus de material per allà el 1978. Curiosament, estava situada al barri de Gràcia, quan aquest encara no havia sigut devorat per l’especulació i s’hi respirava a gust. Em diuen que era un sol espai i petitó, però que a l’ambient es copsava l’amor per la música.
 
 

S’ha de tenir en compte, em continuen explicant, que en aquells dies, aquest tipus de locals formaven part de l’escena moderna de la ciutat, no eren tan sols una botiga sinó un mitjà de comunicació. A mi, cada vegada que passo pel davant m’atrau desesperadament la banderola lluminosa que encara hi figura. El bust de la misteriosa noia que desafiant em diu: pa i música. Qui necessita més? 
 
Trenta-cinc anys després, el missatge continua viu, vestigi d’una època, l’esfinx roman intacta com un senyal per a generacions futures que el vulguin veure.
 
 

dijous, 18 d’abril del 2013

DIA DE LAS TIENDAS DE DISCOS

(tal qual, en espanyol, asín lo entiende todo el mundo)

Sembla que determinades botigues celebren la seva diada fora de l’àmbit oficial del Record Store Day. Motius n’hi poden haver un cabàs i no entraré en aquest avorrit tema. També ho celebren amb descomptes i concerts de petit format  com les "oficials".
 
 
 

Els de l’Ultra Local a més, cap a la una del migdia conviden a vermut Pinell del Brai, amb olives i patates, Discos Juandó amb nova ubicació al carrer de la Lluna i Luchador Records... tancant.

 
Això sí a la catalana, o sigui, per a tots els gustos.
 
 
 
 

dimecres, 17 d’abril del 2013

RECORD STORE DAY – 2013

DISSABTE 21 D’ABRIL
 
No se si cada dia és el dia internacional d’alguna cosa. Recaptar fons, donar-li veu als mitjans, etc. és l’assumpte i aquest dissabte es celebra el dia internacional... de les botigues de discos: tatxaaan!
 
Petits concerts, venda d’edicions exclusives al llarg del dia, encara que, sempre que no s’esgotin – això és un acudit – després les puc comprar igual. A mi se’m fa difícil saber si realment el necessiten o no, la diada aquesta. Hi ha d’altres negocis bastant més necessitats i per aquesta regla de tres, possiblement amb els dies que té l’any no en tindríem prou. 
 
Tinc enormes i meravellosos records viscuts en aquests espais, temples del vinil, que he anat buscant tota la vida siguin on siguin i és clar, dins de les meves possibilitats, i en aquests santuaris localitzar el raconet adient per a dir les meves oracions i que siguin escoltades en forma de troballa.
 
Al nostre país, les botigues participants son aquestes:

Ciutat de Palma:

-       Vinilo  

València:
-       Discos Amsterdam
-       Harmony 

Girona:
-       Moby Disk Records 

Tarragona:
-       Shiva Music 

Vic:
-       Martulina Divina 

Barcelona:
-       Revolcer Records
-       Discos Revolver
-       Daily Records
-       Disco 100
-       BCore Disc
-       Discos Castelló
-       Pentagram Music Store
 

Good luck!

 
 

Last Shop Standing, pel·lícula oficial del Record Store Day 2013, que narra la preocupant desaparició de les botigues de discos. Està inspirada en un llibre de Graham Jones que porta el mateix nom i ha estat conduïda pel director anglès Pip Piper
 

dimarts, 16 d’abril del 2013

JACCO GARDNER

La [2] – BARCELONA
 
15 – 04 – 2013
 
Amb un brodat academicisme, aquest jove music va impartir una classe magistral de psicodèlia pop que em va fascinar. Pertànyer a la societat neerlandesa li configura un toc transcendent pels brillants antecedents de la generació anterior, estant segurament predestinat pels misteris de l’univers, a reproduir aquests intensos sons de fa més de quatre dècades. Ecos de Zombies o de Left Banke distrets al darrera de temes com Clear The Air, The Ballad Of Little Jane o  Lullaby que componen Cabinet Of Curiosities, el seu àlbum de debut i que ahir ens el presentava en una sala [2] gairebé plena, m’inundaven les orelles. Va acabar amb una rotunda Always On My Mind de Billy Nicholls per lluïment propi i de la banda que l’acompanyava.
 
Al sortir, desorientada en l’espai i el temps, rebo l’impacta d’observar que tot seguia igual: éssers estranys de rostre desfigurat, patint, corrent amunt i avall amb la samarreta amarada de suor – que vaig suposar que entrenaven per a la Cursa dels Bombers del cap de setmana – i el show de la Teresa Forcades que es representava a l’altre costat de l’avinguda. Amb dos segons en vaig tenir prou per saber on no era.
 
 

dilluns, 15 d’abril del 2013

VIDEO DE LA SETMANA

(setmana nº 16)

THE MAZES – Skulking
Direcció: Conan Roberts

ORES & MINERALS
2013 – FAT CAT RECORDS

wearemazes.com


dissabte, 13 d’abril del 2013

ROLLING STONES A HYDE PARK

Quaranta quatre anys després, tornaran a tocar a Hyde Park. Aquella vegada, entre altres coses, era la presentació de Mick Taylor, que substituïa a Brian Jones per la seva suposada indisciplina, encara que les circumstàncies imprevistes de la sobtada mort del music, van fer que tot es veies d’un altre color. Aquell moment de la història era també molt diferent a l’actual. Diferent en la capacitat de les persones per entendre el fets, ara la mesura de les coses només passa per l’innat i ferotge egoisme dels humans. També serà diferent per què, evidentment, no hi tocaran ni King Crimson, ni Roy Harper, ni Alexis Korner. Llàstima. Diferent per què el concert del 1969 va ser gratuït i per aquest s’haurà hagut de passar per caixa amb la Visa Gold o Platínum. Diferent per què Hyde Park era un escenari natural per a actes com aquest o com la presentació dies abans de Cream, també de franc. Increïble.
 
Toquen dos dissabtes seguits, el 6 i el 13 de juliol. Pel primer, diuen que les entrades es van esgotar en menys de 5 minuts. Desconec el ritme de venda del segon, però sincerament dubto que s’hi vegin cadires buides. 
 
Tot un símbol de la cultura pop que es mostrarà en la seva magnitud més mansa i domesticada.
 
 
Rolling Stones

King Crimson
 
Anita Pallenberg i Marianne Faithfull amb el seu fill Nicholas – fruit del primer matrimoni amb John Duncan – a Hyde Park aquell mateix dia

divendres, 12 d’abril del 2013

L’IMPOSSIBLE DE VERITAT

Hi ha coses que aquí son del tot impossible que passin. Per multitud de raons. No cal que m’hi esmerci. Aquí tenim altres coses. No sé. Per exemple: la “Moreneta”, el Barça, els Pujol, la TV3, en Gaudí i la Pedrera, i per proximitat a aquest àmbit, doncs els turistes o les zones calentes de l’Empordà, i més, l’Apolo, el festival Primavera Sound o el de Cap Roig, i etcètera, etcètera. És que això és el paradís.
 
Encara que hi ha coses que aquí son del tot impossible que passin. Com per exemple: Cat Power i Suede a la televisió pública anglesa un dia qualsevol.
 


COACHELLA – 2013

M’expliquen que hi va haver un temps en que anaven a un festival per gaudir de tot tipus d’experiències. Hi assistien amb els porus de la pell oberts de bat a bat i segons com, ni un duro a la butxaca. L’ambient era fraternal i es sentien lliures com ocells. Gaudien de la música que, en general, encara significava alguna cosa més que negoci i sortien d’allà plens d’energia. I tot rutllava.
 
 
Ara, si tinc experiències, segur que son desagradables, tot és caríssim, em sento controlada per tot arreu i la música, si ensopego amb algun artista novell, amb ganes, o amb algun clàssic que no s’hagi venut per un plat de llenties, em considero molt afortunada.
 
I ja el tenim aquí. Avui comença el primer dels dos caps de setmana del Coachella. La manifestació musical que dona el tret de sortida a la carrera festivalera així que arriba el bon temps.
 
Doncs a lluir tipet i fortuna.
 
(més amunt i a sobre)
 imatges de Wight el 1970 i el de la petita ciutat d’Indio l’any passat

dijous, 11 d’abril del 2013

THE GOLDEBRIARS – THE GOLDEBRIARS / EPIC (1964)

Un dels discos més bells de la primera meitat de la dècada dels seixanta. Replè de suaus harmonies vocals que m’embolcallen i m’acaronen com la més dolça de les brises. El responsable no és altre que Curt Boettcher, l’activista musical i impulsor de bandes involucrades en el moviment del sunshine-pop al llarg de la dècada dels seixanta. El grup estava format a banda del propi Boettcher, principalment per les dues germanes Holmberg, Dotti i Sherri, encara que sembla que en algun moment, les noies podien haver sigut tres. Ideal per aquests primers dies de solet i terrasseta.