Sunshine Boys son Dag Juhlin, veu/guitarra (The
Slugs, Poi Dog Pondering), Jackie Schimmel al baix (Big Hello, Justin Roberts) i Freda Love
Smith a la bateria (The Blake Babies,
The Mysteries Of Life).
Juhlin explica que en els
cançons hi ha referencies personals – la mort de la mare, la graduació del seu
fill – però també a l’actual estat del món, dinàmiques clàssiques per a un format
clàssic de power-pop generós i fresc amb
una química instantània que genera cançons de les que no em puc desenganxar. Totes pura delicia. Com
aquesta inclosa en el seu debut:
1 minut i 21 segons. És el
que dura aquest tall pertanyent a l’EP de quatre temes en format cassette, que
es va editar el març passat. El mateix Mathew
Morand explica ‘Pretty Matty és el meu experiment escrivint música, que em fa sentir bé, inspirat en
bandes com The Breeders i Paramore. Els meus amics Tanisha (Truster) i Tassy (Consilience) toquen en aquest EP amb mi’.
Està clar que la capacitat de sintetitzar, que en definitiva és el que val,
la porta a la sang. A sobre fa les coses com qui puja a l’autobús. Utilitzant l’argot
tonto del futbol: la música pop és així.
Quantes
músiques devem sentir al llarg del dia, sense que hi parem atenció? – de les
que sonen des d’altaveus amagats, no les de dins l’olla. Penso en la del Mercadona,
la del bar, la tan maleïda de les centraletes telefòniques... Al Japó tenen a Minoru Mukaiya, ex-teclista del grup de
jazz Casiopea de 61 anys, que
combina les seves dues passions, la música i els trens i que l’escolten milions
de persones cada dia sense adonar-se’n tampoc.
estació de Shibuya
el mes passat
Ha composat la
musiqueta que sona a les andanes quan arriben o marxen els combois. Segons creu
recordar, unes 170 que la gent no es pot treure del cap ni hores després de
sentir-la. La cosa és que comença a tenir un munt de seguidors. Aquesta gent em te fascinada.
Babelsberg – només a mi em
sembla el nom d’una marca de cervesa? – serà el nom del cinquè treball del
gal·lès Gruff Rhys, un disc que
reivindica el pop amb arrengaments orquestrals, resolts de manera brillant per
la National Orchestra of Wales de la BBC.
Ha explicat que en ell ha volgut
mostrar la seva preocupació per aquesta direcció sense sentit que manté la
societat. Els deu temes es van enregistrar en tres dies a l’estudi que Ali Chant - qui ha exercit de productor - tenia a
Bristol abans que l’edifici fos enderrocat per a
construir-hi uns apartaments de luxe. Em pregunto si això és realment cert.
Editat
per Rough Trade, ha comptat amb Kliph Scurlock (Flaming Lips), Stephen Black
(Sweet Baboo) i Osian Gwynedd i estarà al carrer la primera setmana de juny.
Gruff Rhys, queda nomenat assignatura obligatòria
del panorama pop actual.
La pintora Marcia Hafif, va traspassar aquest
dimarts segons ha confirmat la seva galeria de Nova York. Després d’uns primers
anys a Califòrnia, on va néixer, a principis dels anys seixanta va decidir
traslladar-se a Roma on va poder treballar al llarg de gairebé una dècada i
fer-se amb un cert nom dins del panorama del pop-art.
Marcia Hafif amb Sandro Nitoglia a Roma l’any
1968
El seu era definit com a
minimalista, les seves obres concises i de colors llampants es van fer molt
conegudes i van formar part de tot aquell moviment, especialment a Europa i al
costat de contemporanis seus com Robert Irwin o Robert Ryman. Tenia 88 anys.
Uf! Temps feia que no
castigava al veí amb una banda. Escoltar temes a tot volum i sense tapets a les
orelles com The Cracks o aquest Hypothalamus Blues em fan revifar i pensar que
encara hi ha esperança. És difícil que no te la colin, però si m’agafen en un
moment fluix m’importa una merda i quedo tranquil·la per una estona. Si no fos
per aquests moments i els altres.
Formen part d’una
interessant tanda de bandes, però matisant que, com algú va dir: ‘cap està tan
a la vora del diable i tan ansiós per encaixar-li la mà com aquests nois’. Doncs això.
Totes sabem que el Japó
és la font més bestia generant productes amb les idiosincràsies més diverses. La
música no se'n escapa. Otoboke Beaver
son quatre noies amb ganes de gresca, i
fan allò tan clàssic de ‘con un seis y un cuatro, aquí tienes tu retrato’, és a
dir, quatre acords destrossats en cançons de dos minuts i a tota llet.
Alguns mitjans
d’aquests insígnia, els associen al Riot
Grrrl dels noranta. Accorinrin s’explica:
‘No cantem sobre els drets de les dones o
els seu problemes, no ho hem fet mai. Ens sorprèn que se’ns hi relacioni. Acabo
d’escriure sobre que estic enfadada amb el meu novio, sense cap més intenció’.
Avui dijous toquen a la sala Scala de
Londres, aquest cap de setmana repeteixen a Coachella
i s’entornen cap a casa.
Per
exemple, avui dijous 19 d’abril, és el Dia
de la Bicicleta, de la Llengua Xinesa
i dels Simpson. Ahir ho va ser dels Drets dels Pacients i el proper el tindrem el diumenge que serà el
de la Mare Terra. Hi ha el Dia Internacional del Número Pi, de la Diversió al Treball, el de l’Emoji, el de les Habilitats de la Joventut, fins i tot el del Buitre. Va en serio. Pot ser molt entretingut anar descobrint el
dia que toca que sigui el ‘dia de’.
Dissabte serà el dia de comprar discos, que
per fer la cosa més lleugera i guai es
diu Record Store Day. El dia amb més
gent i incomoditat justament per gaudir d’una bona compra. És cert que hi ha
edicions limitades que surten en ocasió d’aquest dia, com per celebrar-ho. De totes
maneres, com que hi ha gent per tot: No
Problem.
Vanishing Twin, la banda anglesa de
còsmic-pop, estan de nou d’actualitat pel seu nou llançament en format cassette, Magic & Machines, via Blanck Editions que sortirà a la
venda aquesta setmana que ve.
Va ser enregistrat en una sessió en hora crepuscular en un moli de
Sudbury i Cathy Lucas resumeix molt
bé com va anar la cosa: ‘Un estrany
feedback entre magic and machines.’
Acompanyant la cassette han
donat unes instruccions: ‘[There are] no
pop songs here. This cassette is a window into our improv practice / deep
listening / group therapy.’
Diuen
que és el disc més estrany i curiós – rar en l’argot del col·leccionisme discogràfic – editat per Edigsa. També que l’original està pels
núvols. Ara podem gaudir-lo gràcies a la magnífica reedició que ha fet la gent de Wah Wah Records.
Eren
un grup format pels germans alemanys Vytas
(20 anys) i Haakon Brenner (18 anys), amb els ex-Els Xerracs Toti Soler (17
anys) i Jordi Barange (19 anys), més Jeanette (14 anys) que se’ls va
unir més tard. Van treure aquest únic EP l’any 1966 abans no escampessin la
boira de diferents formes i maneres, un 7” amb quatre temes signats tots per VytasBrenner i on Jeanette
canta només en un tema, Clara Llum.
Folk
molt de l’època amb pinzellades pop que el fan una petita joia de la cultura
popular més propera.
Ho té clar. Diu: ‘Vaig tenir molta sort. Era al lloc adequat
en el moment precís: els seixanta a Londres’. Era el 1963 i ja retratava
als Beatles al pati d’Abbey Road o als Stones, després van venir, Bowie,
Elton John fins convertir-se en un
dels fotògrafs més prestigiosos.
Volia ser bateria de jazz i per això va pensar
que el millor lloc per aconseguir-ho eren els Estats Units i per viatjar sense
massa cost es va voler fer auxiliar de vol i com que no hi havia places – en aquell
temps i mascle no m’estranya – va acabar fent fotografies per la companyia British Airways. I aquí va començar tot.
David Bowie, Londres 1974
Kate Moss, Londres 1993
Encara queden uns dies per veure l’exposició que li dedica la Filmoteca.
Terry O’Neill amb 79 anys a
Barcelona per presentar l'exposició
Es veu que de petita, una de
les seves artistes admirades era Olivia
Newton-John i quan la cantant australiana va anunciar que se li havia
reproduït el càncer no s’ho va pensar dues vegades. Bàsicament l’àlbum comprèn versions
de temes de finals dels 70 i primers 80, quan Hatfield era una adolescent: ‘De
nena tenia Don’t Stop Believin’, penso que continua estant en la meva
col·lecció de discos, després van venir Totally Hot i Physical, que van ser
discos importants a la meva vida.’
Els ingressos del disc homenatge, van cap el Olivia Newton-John Cancer Wellness & Research Centre.
(fot. Johnathan Stark)
Coincidint o no amb aquest llançament, es reedita el primer disc que va treure en solitari, HeyBabe (1992) en edició limitada que va sortir després de la desintegració de The Blake Babies i ha quedat com un dels referents d’allò que se’n va dir rock alternatiu.
Una nova nit de folk
en gravitatòria sintonia. Davy Lyons
aquesta vegada tocava amb el berlinès Oliver
Hasse, alias The NightGardener. Davant d’un públic atent al
que passava dins del cercle i en un silenci espectacular, la màgia va
sobrepassar els límits inundant la sala on es fan concerts amb la millor acústica
del mon. Vallcarca resisteix.
Quina mania en classificar
a les bandes en un o altre estil musical. Aquest és un magnífic – i típic – àlbum
de debut (via Rough Trade) que
funcionarà de pebrots tot l’any i si hi ha substància o no es veurà aviat. Austin Smith (bateria) i Arrow de Wilde (veu) van començar a patir
les hormones musicals l’estiu del 2015 i després de completar-ho (buscant
bateria i baix) amb Henri Cash (guitarra i veu) i Tim Franco (baix) van buscar el lloc i l’hora oportuns per posar-hi la banya.
Starcrawlerson una jove banda de rock’n’roll de Los Angeles que ha pujat com l’espuma, però que s’ha de veure si encara tenen pel o pluma
allà on toca. Tenen l’actitud – molta –, la pose – moltíssima – i li foten als
instruments. Tenen bones cançons i noia rossa al front. A sobre Ryan Adams els hi ha fet les funcions
de productor. Els vam poder veure a Barcelona al ‘festival’ Club de l’any passat i els veurem de nou al ‘festival’ Sound d’aquesta primavera.
Així doncs, de moment, pirulen a base de bé.
La banda de Portland tornarà
a passar de llarg de les sales de per aquí. Estaran tocant el 18 i el 19 de
maig a les ciutats espanyoles de Madrid i Saragossa. Per dates, miro elfestival: no, no hi son.
El
juny passat van treure el meravellós BlurredHarmony (Fluff And Gravy Records/You Are The Cosmos), el quart disc en onze
anys. Més harmonies pop, més psicodèlia folk, més emissions de vapors
anestèsics deixats anar per l’habitació que em faran reviure els millors
moments del PaisleyUnderground i els seus referents. Això
sí, tan sols en disc. A no sé que vulgui fer uns kilòmetres.
De l’enriquidora infinitat de
bandes que sorgeixen de tot tipus de caus, n’hi ha d’aquests que no paren
d’abastir-nos l’esperit amb grups que fan petites grans obres des del seu trosset
i que ens abasteixen del nostre aliment necessari. Amb el nou segle van aparèixer
més i més bandes i d'un d’aquests caus proveïdors – un dels més prolífics –,
Glasgow, va sortir The Phantom Band.
Cap al 2003 es va gestar la
banda i van anar tocant i fent concerts per la seva ciutat natal (Stereo, Nice’n’Sleazy) i Edinburgh (Wee
Red Bar) amb diferents noms, editant CDR’s i cassettes que distribuïen ells
mateixos com podien. El 2006 ja van començar a utilitzar el de The Phantom Band (es diu que el van
acabar escollint per lo difícil que era ser vistos). El 2007, va venir un
primer single Throwing Bones. El 2009
va ser l’any del debut amb Checkmate
Savage i després van venir The Wants
(2010), Strange Friend (2014) i Fears Trending (2015). Per a mi, el rastre
que van deixar amb el primer treball no l’han arribat a deixar en cap dels
posteriors.
La sonoritat d’aquest Checkmate Savage destil·la pop, folk,
kraut i electrònica a parts iguals. Duncan
Marquiss va definir la banda al principi de la seva carrera com 'un col·lectiu
escocès de rock socialista.' Havia de ser maco. AMB CROCODILE, INCLOSA EN AQUEST PRIMER OFICIAL, VAIG VEURE-HI UNA RE-ENCARNACIÓ.
Ja de ben, aviat Mourn han hagut de tastar el mal rollo del funcionariat discogràfic. Després
d'un brillant primer disc i la ràpida signatura amb Captured Tracks, la seva carrera va veure com amb el segon disc,
Ha, Ha, He., en comptes de posar una marxa més llarga es van haver de quedar
amb la primera posada per problemes legals amb Sones, la seva anterior discogràfica. Per sort per totes, un cop
resolts els problemes, van respirar amb l’EP Over The Wall (2017) i ara ja poden volar amb aquest prometedor Sorpresa Familia que sortirà el proper 15
de juny en la companyia nord-americana.
(fot. Noemi Elias)
Han explicat que els hi agrada utilitzar les cançons com a forma d’expressar-se
i organitzar idees i pensaments: ‘Les fem
servir per entendre els nostres propis sentiments i créixer emocionalment.
Aquest disc resumeix tot el que hem viscut durant els darrers dos anys, no va
ser fàcil obrir-se, però ho hem fet sense cap tipus de por.’
Barcelona City Tour, el tema que avancen, manté el llisto alt. El futur és tot vostre.
Per fi tenim noticies de Kim Gordon. En una entrevista feta pel periodista musical Kyle Meredith, la Sonic
Youth va fer saber un parell de coses. Una, que Body/Head, l’assumpte que té amb Bill Nace, traurà disc aquest juliol via Matador. Serà el tercer disc del duo. La segona, que prepara la seva estrena en solitari. Seria
la continuació en format elapé del single Murdered
Out (2016) i que podria sortir l’any que ve si Déu vol.
La sala de Montjuïc acull una nova sessió de psicodèlia
nacional i internacional de la mà de Psych Fest Barcelona. Des d’ahir i fins demà un fotimer de bandes passaran
per la ciutat per recordar-nos a algunes d’on anem i d’on venim.
Nou cap de setmana de serells i vestits de
vellut.
dijous 05
20:45h - DEAD
PARTIES (BCN) 22:00h - TOY
(UK) divendres 06 20:45h - THE
ZEPHYR BONES (BCN) 21:50h - MOONRITE
(FR) 23:00h - MELANGE
(ES) 24:15h - THE
OSCILLATION (UK) 01:30h - WOLF
PEOPLE (UK)
Moonrite
dissabte 07 20:45h - BIFANNAH
(ES) 21:50h - SONIC
JESUS (IT) 23:00h - TRIPTIDES
(US) 24:15h - BOOGARINS
(BR) 01:30h - FRANKIE
AND THE WITCH FINGERS (US)
El proper diumenge a la localitat occitana de St.Jean de Vedas, a tocar
de Montpeller, celebraran la seva primera fira de discos.
És bo veure com van
apareixen nous certàmens que reforcen el contacte personal i demostren que no
només es funciona via internet, com aquest, organitzat per Courants d’Art, Head Records
i Kicking Records i que conten ja amb
més d’una cinquantena d’expositors disposats a fer pinya amb la consolidada de
Perpinyà que es celebra a mitjans de setembre. Està clar que vivim una segona
època d’or del vinil.
